ODI ALS INDIFERENTS

nuevatribuna/16 de febrero de 2025
 

El títol de l'opuscle de Gramsci de l'any 1917 es podria completar amb allò escrit pel poeta Gabriel Celaya “maleeixo la poesia de qui no pren partit, partit fins a tacar-se”.

Tot això ve a col·lació per l'actual situació social en què es troba sumit el nostre país, la UE i fins i tot el món sencer. És evident, que l'arribada al poder als EUA de Trump i els seus magnats tecnològics ens col·loca a tots en una situació de vulnerabilitat increïble fa poques dècades.

No hi ha dubte que la confrontació polític-social es troba en un moment només comparable als anys 30 del segle XX. La confrontació entre la força i la raó està arribant a límits difícils d'imaginar. I no és només un conflicte global, sinó també ho és en l'àmbit dels diversos estats, especialment a la UE. La ultradreta creix en un món en el qual “les mentides repetides cent vegades es converteixen en veritat” seguint a Goebbels. Les ultradretes estan sobreexcitades i avançant i creuen en la possibilitat d'aconseguir una superioritat ideològica en la societat. Les mentides i les “faules” es difonen arreu i són assumides i pregonades des de diversos mitjans de comunicació i en xarxes socials poderoses que les presenten com a realitats.

Ho estem vivint en la realitat mediàtica del nostre país, en gran part dels països europeus i en els sistemes de comunicació globals en mans de magnats tecnològics de la ultradreta “trumpista”. Ho estem observant a tot arreu amb la presentació de la immigració com el gran problema per als nostres estats, quan la realitat és que necessitem  la immigració en les nostres societats envellides per a continuar amb la productivitat de les nostres economies. Esta passant  que el lliberticidi de la llei del més fort es presenta com a sinònim d'una falsa llibertat, només n'hi ha prou amb analitzar la realitat en la Comunitat de Madrid. Sembla que ens acostem a l'exposat per Orwell en la seva novel·la “1984” amb una societat sotmesa a la manipulació informativa dels “supermagnats”. De manera quotidiana es veu davant les barbaritats diàries de Trump i la seva successió de mentides que pretén fer passar com a realitat. Tot això ens acosta a un abisme en el qual el conjunt de les societats pot caure. Pretenen imposar el concepte d'una falsa llibertat oposada als conceptes d'igualtat i fraternitat. És en suma un concepte d'individualització de la llibertat totalment asocial.

Enfront de tot això, només una petita part de les societats semblen haver-se adonat  del canvi de paradigma. Una gran part de la població, no només la més rica, sinó gran part de les masses socials es deixen portar per una plèiade de falses informacions en les quals en molts casos creuen a ulls clucs, i en el pitjor ho observen amb indiferència des d'una cantonada de la societat, com si fos una cosa pròpia  “dels polítics” en plural, sense que els concerneixi com a ciutadans.

La societat actual es troba absent davant el pols antisocial que la reacció en mans de forces poderoses està duent a terme en àmplies parts del planeta. Ho estem veient no sols als Estats Units de Trump, ni a l'Argentina de Milei o El Salvador de Bukele. Això succeeix també en molts països de la UE, a la Itàlia de Meloni, a l'Holanda de Wilders, o a l'Hongria de Orban. I avança als països escandinaus, a França, a Alemanya i a Àustria. I evidentment a Israel, dins dels països de l'anomenat Occident.

Per això l'anàlisi de Gramsci cobra avui tota la seva vigència. Ell planteja l'odi a aquell que davant d’aquestes situacions es situa com a indiferent davant el canvi a pitjor de les nostres societats. A aquell que considera que tot això no va amb ell, que és una cosa que a ell no l'afecta. L'indiferent, el que no es compromet no és més que un col·laborador amb la reacció de la ultradreta. El que no s'ofèn davant el genocidi sistemàtic d'Israel, el racisme d'una part de la societat, davant el que odia al diferent sigui per la seva raça, el seu sexe o la seva nacionalitat. El que considera que l'única sortida en la societat és l'individualisme i s'inhibeix de l'articulació social i política per un món més igualitari i solidari. El que cedeix davant els poderosos perquè creu que a ell no l'afectarà, aquest és l'indiferent, el còmplice necessari dels nous poders opressors.

Com citava Gramsci “La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. La indiferència opera amb força en la història, passivament, però opera…. És la matèria bruta que es rebel·la contra la intel·ligència i l'escanya…. abdica de la seva voluntat, deixa fer” i fa el joc al més fort, al poderós. I quan aquest aconsegueix els seus propòsits i instaura la seva voluntat sobre la majoria social, els indiferents, els falsos neutrals, els no compromesos no entenen perquè les conseqüències els afecten tant a ells com als compromesos que s'oposaven al poderós. I les conseqüències negatives de la victòria de la reacció els irritaran perquè pensaven que no anava amb ells.

Com els retreu Gramsci als indiferents “ningú o molt pocs culpen a la seva pròpia indiferència, al seu escepticisme, a no haver ofert les seves mans i la seva activitat als grups de ciutadans que, precisament per a evitar aquest mal, combatien”.

No hi ha dubte que la desmobilització social davant una situació que tant a nivell nacional com internacional és de summa gravetat no és només responsabilitat de les organitzacions polítiques o socials. Les nostres societats semblen adormides i sempre pensen que els canvis no els afectaran. És per això que és necessari fer una crida a la societat abans que sigui massa tard.

És necessari a Espanya que la societat reaccioni si no vol perdre la llibertat, la solidaritat i els avanços aconseguits en els últims anys. Al nostre país s'han fet passos a millorar les condicions de la majoria de la població, pot ser són insuficients però el conjunt de la població ha de ser conscient que la correlació de forces és la que és. I que l'actual Govern Progressista es sustenta en una “molt feble majoria”, que fa el que pot malgrat això. I que l'alternativa és la de la ultradreta amb la dreta, com ha succeït en altres països, i això significaria pèrdua de drets socials i laborals, com ha succeït ja en anteriors governs de la dreta.

I les societats en cada àmbit han d'adonar-se del canvi de paradigma que significa l'arribada de Trump a la Casa Blanca, i el que pretenen amb la seva coalició de “megarics” i propietaris dels nous sistemes de comunicació. Amb una ideologia que subverteix tots els ordres morals i fomenta una comunitat antisocial. La seva única raó és el poder del més fort i el càstig a qui s'oposi als seus “deliris” antisocials. I totes les forces reaccionàries es conjuren amb la política ultra reaccionària del “trumpisme”. El conjunt de la societat ha d'adonar-se que ens enfrontem a una situació on la ultradreta pretén portar-nos a un fenomen que consideràvem superat i que ens fa pensar en una nova realitat assimilable al nazi-feixisme del segle XX.

Per tot això hem d'exigir la reacció de la ciutadania i posar-los davant el mirall del que pot succeir. I la responsabilitat no és només de la societat conscient organitzada en partits i moviments sindicals i socials, hem d'exigir la responsabilitat de la ciutadania i especialment dels intel·lectuals i els mitjans de comunicació. Cal plantejar la necessitat de que el conjunt de la societat sigui conscient del perill que corre. Una situació on no cap l'absentisme ni la indiferència.

Els indiferents seran tan responsables dels danys socials com els propis enemics de la societat democràtica que pretenen soscavar els principis democràtics de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat solidària.

EL PROBLEMA DE L'ESQUERRA NO ES YOLANDA DíAZ

 

Yolanda Díaz y ministres de SUMAR 

nuevatribuna/1 de febrero de 2025

Continua el debat a l'esquerra dels socialistes sobre com frenar el seu descens demoscòpic abans del següent episodi de processos electorals. Ara per a molts opinadors i algun partit sembla que el gran problema és Sumar i Yolanda Díaz.

És evident que l'operació SUMAR no ha aconseguit el seu principal objectiu que era constituir un front de partits d'esquerres anomenat SUMAR, dins del qual hi havia una organització base anomenada també SUMAR. Cal destacar que en el seu inici l'operació va ser positiva aconseguint un nombre important de diputats/es en les eleccions generals, després de la “espantá” de Pablo Iglesias i el procés de descomposició de Podemos. Poc temps després Podem va abandonar el grup parlamentari.

És evident que en posteriors eleccions a Galícia i  Euskadi el resultat va ser negatiu, cal ressenyar que tampoc Podem en els seus millors moments va aconseguir resultats acceptables en les eleccions autonòmiques. I això és pel fet que SUMAR, mancava d'organització i tenia candidats poc coneguts. El mateix va succeir a les eleccions al Parlament de Catalunya on els “comuns” cada cop més afeblits estructuralment van tenir els seus pitjors resultats.

SUMAR és un problema, com ho és la feblesa organitzativa actual de totes les organitzacions a l'esquerra del PSOE. És evident que el procés de SUMAR no ha quallat com a projecte polític. No obstant això, hem de dir que la política duta a terme en el Parlamento i el Gobierno per part del seu grup parlamentari ha estat més que notable. La formació capitanejada, no organitzativament, però sí políticament per la Vicepresidenta Yolanda Díaz, ha portat a terme una política d'esquerres clara, permetent que el PSOE segueixi inclinat cap a polítiques d'esquerra en benefici de les classes treballadores i populars, especialment en temes com la permanència del “escut social” per a la gent més desfavorida. Sumar i els seus dirigents començant per Yolanda Díaz han aconseguit forçar al PSOE a continuar avançant en la senda de l'esquerra que permet dir que aquests últims governs socialistes són els que han realitzat una major política realment d'esquerres. Els ministres de SUMAR especialment la mateixa Yolanda, així com Pablo Bustinduy i la resta dels/les ministres han aconseguit que se'ls reconegui la seva actuació governamental en els seus diversos àmbits. I en comptades ocasions s'ha fomentat “el soroll” dins de la coalició de govern. 

Quant al paper de Yolanda Díaz, una de les polítiques millor valorades en les enquestes, podem dir que continua sent el referent de la gent a l'esquerra del PSOE. Amb un discurs clar de defensa dels interessos de les classes treballadores en les quals ella mateixa es reconeix. Potenciant el diàleg social entre sindicats i patronal, però tenint ben clar que ella està per a defensar la classe treballadora. Els seus resultats han estat importants, tant en l'avançada Reforma Laboral, en diverses lleis laborals com la dels “Riders”, o en temes de les diverses pujades del SMI situant-lo en els nivells que exigeixen els paràmetres europeus, o en el nou acord sobre la Rebaixa del temps de treball.

Però no són només les lleis aconseguides, sinó que la premissa de potenciar el diàleg social ha permès ajudar a pujar la presència i el paper rellevant del moviment sindical i els seus representants de CCOO i UGT que saben que hi ha un interlocutor atent a les seves propostes. El famós “laborisme” que proclama Yolanda Díaz no és només un concepte teòric sinó una realitat política nova.

És per això que, malgrat la situació de SUMAR com a organització, Yolanda Díaz no pot ser una figura a la qual sacrificar. El que ha de corregir-se és la situació organitzativa a l'esquerra del PSOE. Cal més organització, i no és inútil recórrer contínuament a la cèlebre frase de Gramsci “les idees no viuen sense organització”. De res serveix tenir bones idees si no hi ha una organització estructurada que arribi al conjunt de la ciutadania i es fusioni amb ella. Si l'objectiu és un estat federal, estructurem una organització federal (només una), amb les seves diverses particularitats en cada territori, però amb una política realista d'esquerra transformadora.

La solució no és fer una nova suma d'organitzacions, hi ha massa, sinó unir tot allò que tingui unes concepcions semblants suficients. No és fer una enèsima suma d'organitzacions que són contradictòries entre si.

Sincerament crec en la voluntat de Maillo d'IU de tractar d'unificar l'oferta d'esquerres. Però això no es realitza atraient Podemos que juga en una altra lliga. Podemos juga a la verborrea i al maximalisme de la utopia per a atreure a incauts, és el que en la transició eren els esquerrans del MC, LCR, etc., grupuscles allunyats de la realitat de les classes treballadores. El mateix passa ara amb Podemos que mai va entendre, al contrari que Yolanda Díaz, el paper important del sindicalisme de classe com una referència ineludible per a fer una política d'esquerres realment al servei dels treballadors/es. Podemos és a les “marees de jubilats” el que l'esquerra real com personifica Yolanda Díaz és als sindicats de classe.

Ara ja no val unir sigles per a aparentar una unitat. Ara cal una voluntat real d'unificar en un projecte unitari l'esquerra transformadora que visqui vinculada a la realitat social del nostre país i del món que ens envolta. Davant el fantasma cada vegada més real i pròxim de les ultradretes mundials, fa falta la unitat de l'esquerra, especialment de la socialdemocràcia i les forces realistes a la seva esquerra per tal de fer front a l'ofensiva conservadora i plantejar una alternativa possible a aquesta ofensiva a partir de donar continuïtat a nivell de l'estat i a nivell europeu a una alternativa democràtica i d'esquerres.

I per a aconseguir aquest objectiu el problema de l'esquerra del PSOE no és la persona de Yolanda Díaz sinó la falta d'una organització cohesionada i que tracti d'expandir-se pel conjunt de l'estat amb voluntat d'aglutinar a les persones que volen polítiques socials avançades que donin continuïtat a l'actual govern progressista i que siguin imprescindibles per a dur a terme polítiques com les que defensa avui dia Yolanda Díaz i el grup parlamentari de SUMAR.

ELS MONSTRES JA SON AQUÍ

 

MUSK/ TRUMP, ja son aquí!!

nuevatribuna/ 12 de enero de 2025, 

Recordant la cèlebre frase d'Antonio Gramsci "El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”, podríem dir que en l'actualitat igual que en els anys 30 del passat segle, però sota una forma diferent, “Els Monstres ja són aquí”.

Només cal fer una anàlisi de la realitat internacional per a observar que estem en una nova etapa de l'imperialisme econòmic capitalista. És una nova etapa dominada pel desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i l'inici del regne de la Intel·ligència Artificial que supera no ja l'etapa del capitalisme industrial sinó la de la globalització i internacionalització del comerç i les finances.

En aquesta nova etapa podem veure com el que hem entès com a democràcia tradicional es bat en retirada. En les pròximes setmanes arribarà al govern de la fins ara primera potència mundial, els Estats Units, el nou Govern de Trump/ Musk, un govern format en gran part per representants de grans fortunes, podríem dir que és el Govern dels “ultra milionaris il·liberals”. Triat a partir d'un moviment ultraconservador i d'ultradreta, i format en gran part per la reacció contra els polítics que consideren “moderns, rics, educats, il·lustrats i guais”.

Hem vist com un polític trampós i milionari com és Trump, en nom d'un ultranacionalisme i una defensa de la llibertat individual a ultrança, és ajudat guanyar  de nou  aglutinant àmplies masses de capes mitjanes i treballadors desheretats, dirigint una revolta contra una política moderna molt vinculada a les “elits universitàries educades i acomodades”. I aquest govern ultraliberal, en el pitjor sentit de la paraula dirigirà la principal potència d'Occident.

No obstant això, la situació als Estats Units no és única. A Llatinoamèrica el fenomen Bolsonaro en el seu moment al Brasil, o l'actual de Milei a l'Argentina signifiquen fenòmens diversos, però que van en la mateixa direcció. Si als anys trenta del segle XX va haver-hi el sorgiment amb força dels feixismes, ara estem davant d’un fenomen diferent, el de l'auge de la ultradreta.

I la situació no es dona només a Amèrica. La política dictatorial, però en forma d'aparença de pluralisme regna amb Putin a Rússia, i el mateix podríem dir de la figura de Zelensky a Ucraïna malgrat que no són de la mateixa naturalesa. Tots dos casos són típics sistemes antidemocràtics de dictadures, clarament reaccionàries quant a valors i ideals vernissats de nacionalisme extrem.

Així mateix, l'auge de la ultradreta l'estem veient créixer arreu en el bressol de la democràcia, és a dir  Europa i més concretament la UE, on la pujada dels partits d'ultradreta és palpable en països centrals com França, Alemanya o Itàlia, entre d’altres. I també en els que en uns altres temps van ser base de la socialdemocràcia més avançada, com són els països nòrdics o els Països Baixos. La taca d'oli d'ascens de la ultradreta afecta al conjunt de la UE. I això comporta al seu torn la dretanització i pèrdua de valors de la democràtica cristiana tradicional.

No hi ha dubte que l'evolució dels partits d'esquerra, especialment a partir de la caiguda del “mur de Berlín”, ha tingut la seva part de responsabilitat. Com diu Lea Ypi, escriptora i acadèmica marxista albanesa, professora de teoria política en la London School of Economics “quan els partits d'esquerra oblidaren els objectius de transformació social constitutius, els objectius de servei d'alliberament de “la classe” van començar un declivi, en part perquè constrets per forces econòmiques estructurals i en part pels seus viratges ideològics, es van allunyar de la idea de representar els ciutadans sobre la base de la classe i de les vulnerabilitats econòmiques. Van abraçar la idea que “no hi ha alternativa”, una mentalitat que va conduir al col·lapse ideològic i social de l'esquerra”.

I prossegueix Ypi: “això ha comportat que ja no siguin referents per als sectors més desfavorits, que no es veuen representats i que en part es deixen seduir pels cants de sirena nacionalista de la ultradreta. I això comporta així mateix cada dia el major allunyament dels sectors populars respecte a “l’anomenenat”  procés de construcció europea que veuen cada vegada més distant, mancat de control democràtic efectiu i portat a terme per una direcció poc democràtica i allunyada de la ciutadania”.

Això ha estat constatat per alguns analistes polítics d'esquerres que han denunciat la renúncia dels partits d'esquerres actuals als quals veuen, en la seva majoria, més representants d'unes elits universitàries progressistes, més centrades en corregir diverses desigualtats d'identitat que atents a la situació de les classes treballadores. Així per exemple la política alemanya Sahra Wagenskneckt planteja que “Mentre l'esquerra política no ofereixi un relat progressista fiable i un programa polític convincent que no sols interpel·li els cada vegada més nombrosos titulats universitaris vinguts a menys, sinó que també reculli els interessos socials i els valors dels treballadors, dels empleats del sector serveis, etc., hi haurà cada cop més persones en aquestes classes socials que o bé es desentenguin de la política o bé busquin una nova pàtria en l'altra cara de l'espectre polític.”

O com conclou Ypi “Una vegada abandonat el projecte de transformar el capitalisme, aquests partits van posar el focus en l'expansió dels drets de la ciutadania i de l'Estat de dret. L'objectiu va començar a ser garantir representació a tants grups prèviament marginats com fos possible. Si bé aquest és un projecte valuós, també és  fragmentat. No veig cap esforç significatiu per part de partits polítics a Europa per a redefinir què significa “la classe” en el segle XXI”.

Lea Ypi que és autora del llibre “Libre”, on relata, amb ulls infantils de nena, com va viure la transició d'Albània després de la caiguda del règim comunista autàrquic de Enver Hoxha, defensa com ja va fer Robert Havemann, (científic, resistent al nazisme, comunista dissident a la RDA), en el seu llibre “La Llibertat com a necessitat”, la imprescindible relació entre la llibertat i la igualtat com a factors indissociables per a una societat socialista. La llibertat sense igualtat és el domini del més fort, que és el que estem veient actualment. La igualtat sense llibertat va comportar el fracàs i la caiguda dels règims socialistes de tipus soviètic. L'esquerra actual hauria de plantejar-se un canvi de sistema basat en una llibertat real per a tots vinculada a una igualtat social. I reivindicar l'eliminació de la cada dia major explotació del capitalisme actual amb el poder concentrat cada vegada en menys mans.

Un altre element més conjuntural de la decadència de la UE com una unitat política referencial ha estat en els últims temps l'increment del militarisme derivat de la crisi militar conseqüència de la invasió russa d'Ucraïna. Això ha comportat un increment i priorització de la despesa militar alhora que efectes negatius per a la seva evolució econòmica especialment a Alemanya, la en altre temps locomotora europea, i amb les conseqüències que això pot comportar. Tot afegint la comparació amb l'actitud proisraeliana dels principals països de la UE, incloses forces governants d'esquerra com són socialdemòcrates i verds, enfront del genocidi de Gaza, que han arribat a criminalitzar les manifestacions contràries a la intervenció del Govern d'Israel.

Acudint de nou a les paraules de Lea Ypi: “El nou militarisme europeu amenaça el que, al meu entendre, va fer que la UE fos un projecte tan gran des del principi: una forma diferent de pensar les relacions entre països, basada no en la guerra i la força militar, sinó en la pau. Si la UE prioritza la militarització, enfortirà la dreta radical a tot arreu, i una vegada que estiguin en el poder, no sols s'acabarà el projecte europeu, sinó també qualsevol resistència a Rússia”.

Tota aquesta situació es dona als països de l'anomenat Nord, excepte excepcions. I el Sud Global ho contempla cada cop amb més llunyania cap a aquest conjunt de països i de moment una gran majoria d'ells es concentren entorn d'un altre país autoritari, però més assequible a les seves necessitats com és la Xina. A ulls de molts Xina és un estat previsible, que compleix els seus compromisos, no s'involucra en conflictes externs de manera directa, excepció de Taiwan, que segons la pròpies Nacions Unides és part de la Xina, i és un soci comercial, en principi menys intrusiu.

En definitiva, el panorama del pròxim futur no pot ser més descoratjador amb quatre anys del duo Trump/ Musk en USA, la UE a la deriva i amb una cada vegada major presència i força de la ultradreta, la Rússia de Putin, l'Israel de Netanyahu, el conflicte instal·lat en el conjunt d'Orient Mitjà (ja veurem que ens ofereix Síria), etc.

La desigualtat internacional cada cop més incrementada amb bona part d'Àfrica i zones d'Àsia assolades per la pobresa, guerres i el canvi climàtic obliga a la millor part de la seva població a emigrar als països que consideren més desenvolupats a la recerca d'una vida millor.

I mentre contemplem al que hauria de ser un govern global, les Nacions Unides que estan sotmeses per les grans nacions i juguen un paper de pur observador sense capacitat d'iniciativa en els conflictes. I al costat de tot això l'avanç imparable del canvi climàtic davant els ulls i orelles sordes de les principals economies.

TOTS AQUESTS MONSTRES JA SON AQUÍ!!

BON ANY 2025/ Buen Año 2025

 BON ANY 2025 A TOTS I TOTES

                                        

Tracy Chapman and Luke Combs: Fast Car

Pete Seeger: Which Are You on?

Léo Ferré: L'Afiche Rouge

Fischia il vento

Raimon: jo vinc d'un silenci

Rufus Wainwright: Allelujha

L'ESQUERRA HA DE REPENSAR ELS CLASICS

MARX i GRAMSCI

nuevatribuna/9 de diciembre de 2024

En aquesta època sembla com si la política de les esquerres es basés més en qüestions conjunturals que en plantejaments estructurals amb bases ideològiques consistents. Les concepcions ideològiques derivades de plantejaments teòrics, sorgits a partir de l'anàlisi concreta de la realitat concreta, han estat substituïdes per plantejaments tàctics que es concreten en relats conjunturals.

Sembla que en els posicionaments dels partits polítics de les esquerres s'hagi perdut una base ideològica basada en fonaments derivats de l'anàlisi d'en quina societat vivim i quines alternatives de canvi s’han de plantejar per tal  d’aconseguir un futur millor per a les classes treballadores i populars.

A meitat del segle passat i fins els anys 80, les estratègies dels partits polítics de l'esquerra es basaven en plantejaments ideològics derivats de mètodes d'anàlisis i les corresponents teories econòmiques i polítiques dels considerats com a “clàssics” de les ideologies socialistes i comunistes.

Avui tot això sembla haver-se diluït de manera radical i substituït per prioritzar relats identitaris sobre les diverses realitats existents en la societat analitzades de manera generalista i al marge de la seva situació en la realitat econòmica i social concreta en què es produeixen.

Estaria bé que les esquerres polítiques perdessin una mica de temps en rellegir la història i els clàssics de l'esquerra i extreure conclusions d'aspectes dels seus plantejaments que convenientment adaptats poguessin aplicar-se a la realitat concreta actual.

No es tracta d'aplicar mecànicament receptes d'un altre temps sinó d’adaptar els mètodes d'anàlisis i els plantejaments polítics i econòmics a les realitats actuals. Així podrem observar com existeixen anàlisis plenament superades per les circumstàncies actuals i d’altres totalment o parcialment vigents.

Aquí només exposarem alguns a títol d'exemple:

1.- Hauríem de plantejar-nos com els principis de la Revolució Francesa: Llibertat, Igualtat i Fraternitat, són encara plenament vigents en la seva concepció inicial de plantejar-los com a un conjunt indissoluble. No és acceptable la Llibertat sense la Igualtat, ni la Igualtat sense Llibertat, i tots dos enllaçats amb el concepte de Fraternitat. A la història hem vist com la utilització per separat d'aquests conceptes ha portat a situacions socialment negatives. En nom de la llibertat s'ha sotmès per part dels sectors més rics de la societat als més desfavorits. I en nom de la Igualtat sense llibertat hem vist els errors del “socialisme real”. L'intel·lectual alemany oriental Robert Havemann ja va definir en els anys 60 del segle passat el caràcter indispensable de la llibertat per a consolidar una societat socialista igualitària realment democràtica. És a dir, la unicitat del binomi “Llibertat i Igualtat”

2..- De la mateixa manera hem de reprendre l'actualització del pensament i el mètode marxista. S’hauria de realitzar una anàlisi de la realitat econòmica actual, el moment actual de desenvolupament econòmic i les contradiccions amb les actuals relacions de producció en el món de la globalització i la digitalització de l'economia mundial. I les relacions dialèctiques entre l'actual model de desenvolupament econòmic i el seu reflex en les formes econòmiques i socials dominants en l'àmbit de les nostres societats. Actualitzar al nostre temps una forma d'anàlisi que parteixi de la realitat dels processos econòmics i la seva repercussió en l'àmbit social i polític.

3.- Així mateix seria interessant actualitzar conceptes analitzats per Gramsci tant pel que fa al paper de la “ideologia” i el de l’organització política com “intel·lectual orgànic” en l'àmbit polític de l'esquerra, i la necessitat de l'organització com a element fonamental per a la transformació social.

4.- Com a últim exemple seria bo rellegir autors polítics com Berlinguer, especialment en escrits com el referent a “l'Austeritat”. En ell ja analitza el caràcter finit dels recursos naturals, la necessitat de potenciar des de la proposta progressista i d'esquerres un increment i modernització d’allò públic i col·lectiu en detriment de l'actual malbaratament galopant de consum dels béns privats. És a dir, una proposta de la qual ja sorgeix, en els anys 80, un plantejament ecologista i de respecte a la naturalesa finita del planeta mitjançant el salt cap a un nou tipus de desenvolupament en benefici del conjunt de la societat a partir de la prioritat del col·lectiu enfront de l'individual.

 

Aquests i molts altres aspectes són avui dia poc plantejats i actualitzats des del pensament d'esquerres, si exceptuem treballs com els de Thomas Piketty i altres que han tingut una certa repercussió, però que no han estat utilitzats ni popularitzats els seus plantejaments entre el conjunt de la societat per part de les organitzacions polítiques de l'esquerra. Aquestes esquerres estan més donades a establir relats sobre les identitats que a analitzar les bases fonamentals del conflicte entre les dretes i les esquerres, és a dir entre les forces del capital (que tenen molt més clars els seus objectius d'acaparar la riquesa) i les forces de progrés que han de combatre fonamentalment la desigualtat que afecta les classes treballadores en la distribució de la riquesa. I aquestes forces progressistes han d'incorporar així mateix el relat de reivindicar la resta de les desigualtats de tota mena existents a la societat. Això comporta plantejar el conflicte principal relatiu al repartiment de la riquesa i afegir la reivindicació de superar la resta dels conflictes que afecten sectors concrets de la població. I de la mateixa manera plantejar-se el concepte capital de la importància de l'articulació organitzativa de l'esquerra.

Cal dir que malgrat pensar que els “clàssics” poden estar en les anàlisis concretes superades pels canvis esdevinguts en la realitat social, ho estan molt menys pel que fa al seu mètode d'analitzar la realitat. I existeixen realitats que avui dia apareixen en primer pla i com a fruit de la nostra societat actual, com pot ser el tema de l'escassetat de l'habitatge per a ús de la població un ben acaparat per grans tenidors especuladors. I és un tema que ja en el seu moment va atreure l'atenció dels antics pensadors. Així Friedrich Engels ja va escriure en 1872 la seva “Contribució al problema de l'habitatge” evidentment analitzant la situació del seu temps. Però en el citat escrit ja deia que “el problema de l'habitatge és consubstancial al mode de producció capitalista, que els capitalistes i l'Estat burgès ni volen ni poden proporcionar als treballadors i a la resta de capes oprimides de la societat un habitatge digne i assequible, i que sota el capitalisme qualsevol “solució” parcial no és més que un pegat que torna a reproduir el problema”. No hi ha dubte que és un text que en molts dels seus aspectes es podria reproduir avui dia.

Cal destacar que la realitat actual és molt diferent de la de llavors. Engels escrivia sobre una realitat que avui dia és molt més complexa i on els processos especulatius han arribat a nivells que Engels no podia ni somiar.

Plantegem de manera clara que és evident que les realitats dels “clàssics” no són les actuals, però que el seu mètode d'analitzar la realitat econòmica i social, amb les actualitzacions i modernitzacions degudes, podrien ser una referència per a fer “una anàlisi concret de la realitat concreta” que deia un altre clàssic, que considerava aquesta frase com “l'ànima del marxisme”.

En aquest sentit rellegir els clàssics i extreure conseqüències dels seus mètodes d'anàlisi podria ajudar al fet que els plantejaments de les forces d'esquerra esdevinguessin  més globals i permetessin propostes estratègiques i tàctiques per tal d’afrontar la realitat del nostre món complex i confús. I rellançar propostes de canvi radical, és a dir que anessin a la rel del problema, enfront de la realitat d'un ultracapitalisme globalitzat i triomfant.

En moltes ocasions sembla que les forces d'esquerra actuals es plantegessin més actuar tàcticament sobre els efectes d'un problema polític sense plantejar-se estratègicament les causes del problema concret. Una altra cosa seria tenir analitzada la causa del problema i establir com a estratègia la d'actuar d'entrada tàcticament sobre els efectes immediats, però sense obviar les causes i la rel del problema.

En definitiva, seria la diferència entre establir relats polítics conjunturals que és el que sembla prevaler en l'actualitat en lloc de propostes polítiques elaborades i de llarg abast com es plantejava en altres moments històrics.

Les antigues anàlisis polítiques concrets, en els partits d'esquerra de referent marxista, sempre s'iniciaven les anàlisis amb una reflexió sobre la realitat de la situació internacional, per a pas a pas arribar a l'anàlisi de la situació pròpia, sempre condicionada per l'anàlisi global. Avui res d'això es realitza, simplement s'analitza l'actualitat i s'estableix un relat “ad hoc”. Aquesta també és una causa de la feblesa de les esquerres d'avui.

És en aquest sentit que no estaria de més plantejar-se repensar als “clàssics” a la llum del context actual de la societat.

REGRESSIÓ A LA UNIÓ EUROPEA

Que vol ser la UE?

 nuevatribuna/25 de noviembre de 2024

En l'actualitat la UE està en un moment decisiu de cara al seu futur. I hem d'acceptar que l'actual conjuntura política fa que el futur de la UE es pugui preveure com de difícil trànsit. Tres fets condicionen de manera important el futur europeu. L'evolució de la guerra a Ucraïna, la Presidència de Trump als Estats Units i el creixent i fort avanç de la ultradreta als països de la UE.

Des d'un punt de vista progressista s'ha defensat amb raó, com de manera reiterada ha escrit per exemple Nicolás Sartorius, que el futur de la UE seria avançar cap a una Europa Federal amb una major integració a nivell econòmic, polític i social. Coincideixo amb Sartorius que aquest seria l'objectiu desitjable, però alhora haig de plantejar que és difícilment possible. L'evolució de la UE en les últimes dècades no ens permet tenir esperances en aquest sentit.

Ja als anys 80 del segle XX va haver-hi plantejaments clars en el primer Parlament Europeu triat per sufragi per tal que s'avancés en un projecte federal de la llavors UE de 9 països.

Polítics d'esquerres  com Altiero Spinelli i Enrico Berlinguer van plantejar clarament aquest objectiu a mitjà termini en el plenari del Parlament Europeu. Però les seves paraules van anar a parar a l’aigüera. Així Berlinguer ja va denunciar en el Parlament Europeu en 1980 “els dirigents europeus estan interessats en una liberalització dels mercats i el comerç…però no tenen el mateix interès en l'adopció de polítiques comunes que persegueixen l'objectiu d'un desenvolupament econòmic i social més equilibrat i just…. el que condemna  tot el continent a una decadència general”.

No obstant això, és cert que sota la Presidència de Jacques Delors la UE es va caracteritzar per un període de compromís amb les llibertats, la justícia social i la solidaritat com a valors bàsics de la Unió. En aquest període van ingressar els tres països acabats de sortir de règims totalitaris com Grècia, Espanya i Portugal. Amb posterioritat la UE es va ampliar l'any 95 a Àustria, Suècia i Finlàndia amb el que la UE pràcticament abastava tota l'anomenada Europa Occidental.

Durant els anys 90 es va començar a plantejar la possibilitat d'una anomenada Europa “a dues velocitats”, fent referència al fet que podria haver-hi països que volguessin anar més lluny en el procés d'integració i d’altres que no ho desitgessin.

En 2004 el llavors President de la Comissió Europa, Romano Prodi va dir de manera clara en referència a les dues velocitats que «El tren de la Unió no pot sempre moure's a la velocitat del vagó més lent. De fet, tinc la impressió que alguns dels vagons no volen moure's o fins i tot volen anar cap enrere».

Tota aquesta discussió avui ens sembla prehistòrica. Amb una ampliació a l'est, després de la caiguda del “mur”, la UE es planteja bàsicament com un mercat ampli i es renuncia “de facto” a altres opcions com la major integració dels països i les seves societats en un horitzó federal.

El plantejament d'una ràpida expansió i integració a la UE cap als països de l'Europa de l'òrbita soviètica significa optar per una Unió més àmplia però menys integrada, és a dir la UE opta per ser més àmplia i ser menys cohesionada. El procés d'ampliació dels països de l'Est d'Europa va ser molt més “light” que els anteriors, amb menys exigències i amb menors ajudes. Avui dia podem dir sense por d'equivocar-nos que països com Romania o Bulgària no han conegut les condicions de desenvolupament que es van plantejar amb Espanya o Portugal.

L’ actual UE està molt menys cohesionada que l'anterior a l'ampliació a l'est i això sens dubte pot tenir repercussions crítiques en el seu futur, i com a “mostra un botó” : l'Hongria de Orbán, i no és ni molt menys l'únic cas.

La concepció d'una Europa Unida no està en el seu millor moment i això és la causa en gran part d'un antieuropeisme latent en bona part de la societat i que es reflecteix en el reforç de les posicions nacionalistes i d'ultradreta que apareixen en nombroses capes de la societat europea.

L'abandó de l'objectiu d'una ciutadania europea, d'una unitat política real i de la prioritat de la cohesió social en l'àmbit de la Unió, és un fet preocupant que comporta l'allunyament social i la falta d’estímul de la concepció unitària europeista i el ressorgiment de sentiments nacionalistes incompatibles amb la realitat del món globalitzat. I això comporta al fet que la UE sigui en la pràctica un ens econòmic important i un “nan polític” en l'esfera internacional (i no parlem de les nacions que la conformen que són “pigmeus” en un món de gegants”).

A més, des del 2012 la UE ha sofert tres crisis de característiques molt diferents. La primera va ser la derivada de la crisi financera global del 2007 i que va afectar de manera dispar als diversos països de la UE segons el seu grau d'endeutament. Aquesta situació es transforma en una crisi del deute genuïnament europeu en 2012.

Des de la UE, i bàsicament des de l'hegemonia alemanya, s'aplica unes polítiques econòmiques draconianes amb els països més afectats, anomenats despectivament PIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya) que es veuen obligats a adoptar dures mesures econòmiques, “l'anomenat austericidi”, que va comportar dures mesures d'ajust per a aquestes societats. Especialment dramàtica va ser l'actuació amb Grècia al govern democràtic de la qual van sotmetre a un “diktat” polític i econòmic difícilment acceptable des d'una perspectiva política.

La UE va mostrar la seva cara més cruel, despòtica i antisocial el que va comportar forts corrents de decepció europeista. La solidaritat va ser la gran absent de la política europea en la crisi del deute del 2012.

En segon lloc la crisi de la COVID-19. De forma totalment contrària va actuar la UE davant la “Pandèmia del COVID-19”. Des de l'inici la UE de manera ràpida va treballar en coordinació amb els seus Estats membres per a protegir la salut i el benestar social dels seus ciutadans. Alhora va coordinar una resposta per a mitigar l'impacte socioeconòmic de la pandèmia donant suport a la seva recuperació econòmica.

D'aquesta manera es va aprovar el Pla de Recuperació per a Europa de gairebé 2.000 bilions d'euros per al període 2021-2027, per a contribuir a la recuperació de la UE i  donar suport a la inversió per a la transició ecològica i digital. I alhora establir tres xarxes de seguretat per a fer costat als treballadors, les empreses i els països integrants.

En tercer lloc la crisi de la guerra. La guerra d'Ucraïna ha significat un nou pas enrere de la UE. Des de l'inici de la invasió rusa la UE va renunciar a efectuar un paper de mediador i d'intermediari per a tal d’aconseguir la pau entre Rússia i Ucraïna, i s'ha sotmès al seguidisme de l'OTAN i la direcció dels Estats Units. Europa està pagant un elevat preu polític. No és en aquests moments interlocutor per a un acord de pau i només és un adjunt a la política americana i otanista. Així mateix, Europa està sent impactada de manera negativa en el camp econòmic especialment pel que fa al subministrament energètic, i això ha afectat la tradicional locomotora alemanya. I novament la UE apareix com a un element subaltern en la política internacional.

Així mateix, la seva posició bel·licista en aquest conflicte, amb tots els riscos que comporta, es contraposa al silenci de la majoria dels països de la UE davant el genocidi d'Israel amb el poble palestí.

En les últimes eleccions al Parlament Europeu es va reflectir el greu ascens de les forces de la ultradreta i ultranacionalistes en gran part dels països de la UE, la qual cosa també es reflecteix en el pes de les ultradretes a molts governs de la UE. Això al seu torn comporta a la dretanització dels conservadors europeus i una major feblesa de les esquerres diverses. Tot això ens allunya de qualsevol possibilitat d'avançar cap a la necessitat de majors polítiques socials i democràtiques integradores en l'àmbit de la Unió. I per contra la possibilitat d'un anacrònic retrocés cap a posicions nacionalistes la qual cosa comportaria una forta posada en qüestió de la mateixa Unió Europea.

Ara caldrà afegir en un futur pròxim la Presidència de Trump als Estats Units amb un increment de les polítiques proteccionistes i un manteniment del condicionament de la UE a unes directrius foranes contràries als interessos objectius d'Europa. Com ja assenyalava fa molt temps Enrico Berlinguer “els Estats Units tracten d'impedir qualsevol possible paper autònom d'Europa en el camp polític i econòmic i d'evitar una transformació del seu ordre social”.

És per això que lamentablement en aquests moments patim una regressió a la Unió Europea. La qual ens pot portar a una Unió sense rumb clar de futur i en direcció contrària a la desitjable federalització del projecte comunitari, així com a la seva necessària independència dels interessos de la resta de potències. I això ens condemnaria a ser irrellevants en l'àmbit internacional.

I aquest fet, ser únicament un mer espai econòmic pot ser el futur que ens espera si es realitza la nova ampliació a 13 nous països de la zona dels Balcans, poc desenvolupats econòmica, social i políticament, si abans no es realitza pels actuals membres, o com a mínim una part important d'ells, un canvi qualitatiu en el camí d'una major integració i consolidació política, econòmica i social en clau federalista. És a dir, un nucli fortament cohesionat i una perifèria econòmica amb els països que no desitgin una major integració.

LA SOLITUD DEL SINDICALISME

 

nuevatribuna/noviembre de 2024

Són temps dolents per al sindicalisme de classe. En l'actualitat el sindicalisme es troba sol i aïllat en la seva defensa dels drets integrals d'una classe treballadora més complexa i diversa. Això últim és una novetat, però no és un problema sinó un repte per al sindicalisme que tracta d'adaptar-se a aquesta nova situació del post-fordisme, perquè hi ha un element que no varia que és l'explotació que s'efectua sobre la classe treballadora en benefici de la classe empresarial.

La novetat és que en la situació present el sindicalisme no es veu acompanyat en la seva lluita social pels denominats partits d'esquerra. L'esquerra clàssica socialista o comunista tenia forts vincles amb el sindicalisme. Això excepte rares excepcions ja no es dona. Els partits d'esquerra estan més interessats a proposar relats polítics més tàctics que estratègics, en lloc d'intentar solucionar de manera prioritària els greus problemes d'aquesta classe treballadora diversa i de vegades contradictòria. D’altra banda els nous moviments de l'esquerra alternativa es centren molt més en qüestions d'identitats diverses que en la problemàtica social i econòmica de les classes treballadores subalternes.

El context ha canviat i s'ha fet més difícil la pràctica del sindicalisme. Existeixen avui múltiples factors que determinen que el conjunt de la classe treballadora no sigui conscient de la seva situació, la qual cosa dificulta la seva presa de consciència social que és la que permet la transformació d'una “classe en si”, en una “classe per a si”, que diria el clàssic.

Abans tot era més senzill quan els treballadors exercien el seu treball en grans naus industrials, on tots efectuaven treballs similars, l'única diferència estava entre els treballadors de “coll blau” i els de “coll blanc” o oficinistes. Així mateix, no era infreqüent que les persones treballadores, fonamentalment masculines visquessin en els mateixos barris o similars amb condicions de vida semblants per a tots. Tot això eren factors afavoridors, juntament amb l'activisme polític o sindical, per a crear les condicions per a la presa de “consciència de classe” és a dir de pertinença al col·lectiu obrer o treballador.

En l'actualitat tot és diferent, la major part de les grans factories ha desaparegut i les indústries centrals es nodreixen normalment de múltiples empreses auxiliars que els aporten nombrosos elements del producte final que es pot realitzar en l'empresa principal, tot això al marge de nous treballs de tanta o major importància que el producte com pot ser el màrqueting o la publicitat, per a la venda del producte als futurs usuaris, i que cada vegada tenen més importància.

El desenvolupament social i la revolució tecnològica ha canviat de manera substancial la situació del món del treball.

És evident que el paper del sindicalisme és avui molt més complex i complicat, al costat de la diversitat de treballs i la creació de nous llocs de treball que en moltes ocasions individualitzen el propi treball. No hi ha dubte que les concepcions ideològiques han canviat. Al canvi del model de treball i la seva major complexitat s'acompanya el paper cada vegada més sofisticat de les ideologies dominants que permeten i fomenten la constant divisió dins de la classe treballadora.

A nivell comunicatiu  parlen constantment de classes mitjanes i de la individualització del treball i la retribució individualitzada. També de manera constant les dretes tracten de confrontar  sectors de la classe treballadora amb altres sectors. Així hem vist com es pretén enfrontar els actuals treballadors amb els pensionistes; els treballadors no fixos amb els fixos; els nacionals amb els immigrants, etc. Així mateix, s'han incrementat, especialment amb la incorporació de la dona al treball, diverses formes de treball en molts casos en el sector serveis amb centres de treball quasi individuals o amb un mínim de personal. La potenciació dels denominats “autònoms”, en una gran part falsos autònoms, permet la individualització dels treballadors.

El canvi en el model de treball, fruit de la digitalització i la modernització tecnològica i la internacionalització econòmica, no hi ha dubte que han provocat canvis radicals en el món del treball.

I els sindicats de classe en molts casos estan fent ingents esforços per a adaptar-se a aquesta nova situació, modificant estructures i canviant models d'acció sindical. En aquests moments hi ha sindicats que no només plantegen el seu treball de reivindicació laboral i social, sinó que plantegen alternatives de tota mena, des de les problemàtiques purament laborals i de negociació col·lectiva fins alternatives i propostes sobre el sistema de cobertura social,  la desocupació, les pensions, propostes sobre salut pública, educació o alternatives al problema de l'habitatge.

És en aquest sentit d'adaptació a les noves realitats laborals i a tots els aspectes relacionats amb la realitat d'aquesta classe treballadora diversa, que avui alguns sindicats, al contrari de l'actuació dels partits polítics anomenats de l'esquerra, s'han convertit en els únics “intel·lectuals orgànics” de la classe treballadora que per descomptat no poden substituir al concepte gramscià del “intel·lectual orgànic polític i col·lectiu de la classe treballadora” que hauria de ser un partit polític, però que actualment i desgraciadament no existeix.

Alhora es dona un problema que el sindicalisme d'un país no pot solucionar i que és clau, la necessitat d'abordar el fet de que les alternatives per a defensar a les classes treballadores no poden donar-se sinó tenen una dimensió internacional, com a mínim en el nostre cas a escala europea. I aquest és un “handicap” que fins al moment sembla difícil de superar quan les organitzacions sindicals internacionals, fins i tot les que són únicament a escala europea com la CES (Confederació Europea de Sindicats) no tenen ni els mitjans, ni la capacitat d'analitzar i plantejar alternatives, ni de disciplinar al conjunt no homogeni del sindicalisme europeu.

Així i tot, el sindicalisme al nostre país, com hem dit, té clars exemples d'intents d'adaptar la pràctica sindical a la complexitat diversa del món del treball, per això fa temps ja vaig titular un article “CCOO “intel·lectual col·lectiu” de l'esquerra”. Concepte en el qual em ratifico en tots els seus punts a la vista de la incapacitat des de la política, amb alguna merescuda excepció personal, de plantejar-se reivindicacions bàsiques d'aquesta classe treballadora diversa com és la “participació dels treballadors en les empreses”. Cal després de més de 40 anys de democràcia al nostre país acabar amb el que amb raó deia Marcelino Camacho: “la democràcia es queda a l'entrada de les empreses”.

UN GENOCIDI QUE CREARÀ UN FUTUR D'ODI

La brutalitat sionista

 

La resposta d'Israel a l'atac de Hamàs a l’octubre de 2023 ha degenerat en un genocidi mai previst. És cert que, des de la creació d'Israel per una Resolució de NNUU l’any 1947, (fruit del xoc provocat per l'Holocaust nazi), Orient Mitjà mai ha estat realment pacificat. Com a mínim quatre guerres s'han succeït entre l'Estat d'Israel i els seus països veïns. Tot això sense comptar amb els enfrontaments entre els israelians i les organitzacions integrades en l'OLP, que van comportar de vegades la invasió del Líban, o la repressió continuada sobre la població palestina en els territoris ocupats per Israel, tot això va donar lloc a 1a 1ª i a la 2a Intifada palestines severament reprimides per les autoritats israelianes.

Amb el temps i amb posterioritat als acords d'Oslo i Camp David, es va reconèixer sobre el paper una Autoritat Nacional Palestina que mai va poder desenvolupar les seves funcions per la supervisió, control i intervencionisme continuat de les forces militars de l'Estat d'Israel i el seu suport a la progressiva construcció d'assentaments de colons sionistes dins dels territoris palestins.

A poc a poc la resistència palestina laica va anar sofrint un fort deteriorament a favor de les forces islamistes de Hamàs i el Gihad Islàmic, l'objectiu del qual es plantejava més com l'eliminació de l'Estat d'Israel que la consecució de l'Estat Palestí.

La relació d'Israel amb els palestins, inclosos els que tenen ciutadania israeliana, ha estat sempre basada en una posició de força, de supremacia derivada del seu potencial militar. La repressió contra la resistència palestina sempre ha comportat l'ús de la força no només contra els combatents sinó també sobre el conjunt de la població palestina. Els empresonaments sumaris, els presos sense judici, les demolicions de cases, els controls armats de carreteres per a entrar a Israel i per a circular pels territoris teòricament sota el control de l'ANP, han estat permanents.

La situació de Palestina pot analitzar-se com una situació d'una població sotmesa a un “apartheid” per les autoritats sionistes que abusen quotidianament de la seva supremacia armada.

Però si tota aquesta història de sotmetiment no fos suficient, en el segle XXI s'ha incrementat fins a arribar al seu moment culminant amb la resposta militar de l'Estat d'Israel als atemptats d'octubre de 2023 amb l'assassinat de més de 1.200 ciutadans israelians a les mans de Hamàs.

La resposta d'Israel ha estat d'una brutalitat increïble. Israel ha castigat amb la major crueltat el conjunt de la població civil palestina de Gaza. Més de 42.000 morts, en la seva majoria dones, ancians i nens, prop de 100.000 ferits, i un número no identificat de desapareguts que poden superar la xifra d'altres 100.000.

La destrucció total de Gaza, sense respectar res, ni hospitals, ni centres mèdics ni col·legis de la UNRWA. Assassinats conscients de periodistes i personal mèdic. Prohibició a tota entrada d'aliments, ni aigua, ni medicines ni combustible a la Franja de Gaza. És a dir, un autèntic Genocidi i un atemptat a totes les Lleis Internacionals, tant de guerra com humanitàries.

Podem dir que Israel està cometent un crim contra la humanitat semblant i en la línia del que el nazisme va cometre contra el poble jueu durant el segle XX.

Però Israel no podria fer el que està fent si no fos amb el consentiment de poderosos aliats que el financen, no sols econòmicament sinó militarment. En primer lloc, si no tingués el suport i el patrocini a tot nivell dels Estats Units. Sense el seu suport explícit i el seu subministrament no sols d'armament sinó d'intel·ligència militar i de força subsidiària és difícil que Israel s'atrevís a arribar als extrems als que ha arribat en la seva matança de palestins, no sols en la Franja de Gaza sinó a Cisjordània on s'han produït més de 1.000 morts palestins a les mans de colons o militars israelians, o ara en la invasió del Líban i probablement les represàlies a l'Iran. I cada dia és més evident pels propis comentaris públics dels dirigents polítics d'Israel que estan disposats a ocupar el conjunt de Cisjordània i si pot ser expulsar a la població palestina de la seva terra.

Però no és només el suport dels Estats Units, també els països del denominat Occident democràtic, començant per la Unió Europea, excepte honroses excepcions, s'han decantat per donar tot el seu suport explícit i en molts caos amb subministrament d'armaments a l'Estat israelià en la seva pràctica genocida. Per cert, la mateixa Unió Europea que aplica una doble vara de mesurar sigui el cas de la guerra de Rússia contra Ucraïna, o enfront de la matança israeliana de població civil palestina.

Aquesta actuació dual d'Occident és observada amb una mirada negativa per part dels països del Sud Global i no hi ha dubte que repercutirà en les relacions internacionals del planeta.

El genocidi de l'Estat d'Israel, amb la seva matança que creiem intencionada dels menors palestins tindrà conseqüències de futur molt greus. La política israeliana ha anat dirigida a liquidar no sols als milicians de Hamàs sinó especialment als nens palestins per a evitar un ressorgiment de l'enemic en un futur. Però succeirà el contrari. Aquest Genocidi romandrà en la memòria de les futures generacions palestines i molt probablement anirà aparellada a un odi profund cap a l'Estat d'Israel i els seus habitants. I possiblement alimentarà les posicions més radicals i partidàries de la venjança per aquests fets que fins fa poc ens semblaven inimaginables en aquests temps.

Creiem que l'Estat d'Israel s'ha situat per mèrits propis en el graó més baix dels Estats criminals just al nivell de l'Alemanya nazi i més enllà de la Sud-àfrica del “apartheid”.

DEMAGÒGIA SOBRE LA IMMIGRACIÓ

 

No podem obviar que la immigració és un fenomen complex que s’ha d'analitzar i tractar de donar-li solucions que no passin ni per “portes obertes” ni per repressió i expulsions indiscriminades. És un tema que no és senzill i que no pretenem abordar en la seva globalitat. L'única cosa que intentem en tot cas és denunciar el fet que les dretes de tota mena als països occidentals utilitzen la immigració com a un element per a llançar una campanya demagògica presentant-la com el principal problema de les nostres societats.

Les societats occidentals on es donen fortes pulsions contràries a la immigració són alhora demandants de la mateixa des del punt de vista econòmic. Davant la falta de mà d'obra nacional, les empreses demanden mà d'obra externa no sols per a la seva utilització sinó per a tenir el necessari “exèrcit de reserva” que permeti rebaixar les exigències de la població treballadora.

Aquest no és un problema actual. L'emigració s'ha produït al llarg de la història moderna. Només cal recordar que la població blanca dels Estats Units o Austràlia és fruit de l'emigració europea. Els Estats Units varen tenir una primigènia immigració blanca, anglosaxona i protestant que avui compon la minoria “WASP” dominant i que inclou a la majoria de les elits del país. Posteriorment va rebre nombroses poblacions d'un altre tipus, unes forçades com els esclaus negres, o mà d'obra xinesa, i una altra d'origen europeu (irlandesos, italians, nòrdics, eslaus, etc.). És a dir, és un país d'immigrants que ara vol frenar l'al·luvió d'emigració pobra procedent de Llatinoamèrica, i que serveix de base a la campanya electoral de Trump que els presenta com el perill més greu per a una inexistent identitat nord-americana.

La utilització demagògica de la immigració com a base de les polítiques de les dretes s'estén com una ona també a la UE. La demagògia sobre els perills de l'emigració, substancialment africana o àrab s'està convertint en la base d'una hegemonia ideològica de la dreta en aquests moments que ha arribat a contagiar  governs de centre esquerra com l'alemany o el britànic i que és carta de naturalesa de pràcticament tota la dreta continental.

Tot això és contradictori amb la pròpia història de molts països. Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia van ser no fa gaire temps exportadors d'immigració cap a Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o Llatinoamèrica. Una emigració forçada de caràcter polític, com l'espanyola després de la guerra civil o com la econòmica a la recerca de treball en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial.

La dreta i gran part de la població sembla oblidar aquest passat recent. Hem d'insistir que es tracta d'una posició ideològica i dogmàtica, l'objectiu de la qual és desgastar la base electoral de l'esquerra. Aquesta posició contrasta de manera directa amb les necessitats de la pròpia dreta econòmica i les necessitats socials de més treballadors per a potenciar el desenvolupament econòmic.

Un dels objectius de la dreta i la ultradreta política és enfrontar els sectors més desfavorits de la classe treballadora nacional amb la immigració a la qual es presenta com a competidora que ven a disputar-los no sols el treball sinó les ajudes socials, i els serveis públics sanitaris o educatius. Tot això a partir d'arguments fal·laços. Un exemple d'això es demostra en les eleccions en la part oriental d'Alemanya, on la ultradreta de AFD utilitza la campanya de la por als perills de la immigració en uns estats, zones empobrides respecte a la resta del país, on contradictòriament la presència de l'emigració és escassa.

Altres casos es basen en la difusió de faules sobre la delinqüència i atacs a ciutadans per part d'immigrants, en molts casos falsos però que han permès en casos com Gran Bretanya que la ultradreta hagi provocat greus disturbis socials violents. El lamentable és que enfront d'això, l'esquerra moderada plantegi restriccions en la seva política migratòria com ha anunciat el canceller Sholtz, o com el “premier” Strarmer buscant a la Itàlia de la neofeixista Meloni solucions per a aplicar com l'externalització de centres d'internament en tercers països. Això significa rendir-se a l'ofensiva il·liberal capitanejada des de les ultradretes “trumpistas” i neofeixistes.

Totes les anàlisis econòmiques demostren l'efecte positiu de la immigració en tots els sentits, tant d'aportació econòmica i fiscal al país com, donada la seva joventut, la reduïda utilització dels serveis públics, tot això al marge del rejoveniment d'una població envellida derivada de l'escassa taxa de natalitat.

És necessari denunciar la hipocresia en el cas espanyol de les campanyes antimmigració iniciades per VOX i secundades ara pel conjunt de la dreta. Recordem que tot es va iniciar per la proposta de redistribució dels menors no acompanyats entre les diverses comunitats autònomes. Aquesta primera discussió que va provocar la ruptura dels governs del PP i Vox, es transforma en una campanya antinmigració global del PP contra el Govern de Coalició, finalitzada amb la visita de Feijoó a Meloni.

Cal assenyalar així mateix que totes les mirades es dirigeixen cap a l'arribada de “cayucos” i dels emigrants africans o magrebins, mentre ningú assenyala que la principal porta d'immigració a Espanya és l'aeroport de Barajas per on entra la majoria de la immigració, que és fonamentalment llatinoamericana al nostre país. Ningú parla de la immigració xinesa o asiàtica en part perquè aquesta crea els seus propis petits negocis i no competeix amb la mà d'obra nacional.

És destacable així mateix el racisme que comporta. Així tot el rebuig cap els emigrants negres o musulmans es converteix en enhorabones enfront dels ucraïnesos, més de 200.000 en protecció temporal, mentre l'asil cap a refugiats d'altres procedències s'aplica amb gran restricció. No sabem si és degut a les seves característiques europees, de refugiats de pell clara, rossos i cristians. També sembla més acceptable la llatinoamericana amb la qual ens uneix idioma i religió.

El fariseisme és notori. Ningú observa com els treballs més durs, treballs en obres públiques o construcció estan ocupats en gran part per mà d'obra africana o magrebina. S'obvia sempre a la mà d'obra Llatinoamèrica, especialment femenina que s'ocupa de l'assistència a la llar o de les necessitats de les persones de la tercera edat.

La petjada racista és notòria i provoca fets com els atacs a campaments d'emigrants en zones rurals, on són bons pel treball, però als quals després no volen veure passejant pels pobles després del treball, siguin aquests a Huelva o Lleida. O la contractació a Huelva per a la recollida de la maduixa on prefereixen personal femení magrebí més dòcil i fàcil d'explotar i fins i tot en alguns casos de sotmetre a abusos.

Aquesta situació al nostre país no és nova, es va donar també  durant el franquisme quan la immigració d'Andalusia, Múrcia, Galícia, Aragó i altres regions cap a Catalunya o Euskadi (llavors País Basc), exigida pel desenvolupament econòmic va ser rebuda per part de la població autòctona com si fossin estranys (“charnegos” o “maquetos”). I es dona la paradoxa que en molts casos van ser immigrants els integrants fonamentals en la lluita antifranquista, per la democràcia i pel reconeixement dels drets nacionals en aquestes comunitats.

A l'inici ja hem assenyalat la complexitat del tema de l'emigració i de la necessitat d'una regulació ajustada al compliment de la legalitat humanitària internacional. El que hem volgut centrar és el fet que en l'actualitat és un tema utilitzat de manera demagògica per les dretes per a situar a la defensiva a una esquerra que té dificultats per a articular un discurs que sense ser el de “portes obertes” sigui capaç de plantejar una política d'immigració amb drets.

Tot això comportaria també una reflexió per part dels països occidentals, especialment els que van colonitzar Àfrica o continuen explotant els seus recursos.

Aquests països haurien de dur a terme unes polítiques eficaces de col·laboració i desenvolupament dels països originaris de l'emigració i del conjunt del continent.