No podem deixar de
qualificar la política de l'anomenat “occident” de “doble moral” quan es tracta
de problemes polítics en el pròxim orient.
Els anomenats
països occidentals, la suposada salvaguarda dels valors democràtics, mantenen una actitud en general hipòcrita pel que fa a la
situació que esquitxa el conflicte de
Palestina.
Hem vist com tots
aquests països han denunciat i amb raó l'atac d'Hamàs contra civils israelians
i l'han qualificat com a acte terrorista. No obstant això gairebé tots han
acceptat les exagerades matances, el genocidi que està significant les morts o
més ben dit els assassinat de desenes de milers de civils a Gaza, o els continuats
atacs de colons i forces militars israelianes sobre la població palestina a
Cisjordània. Els mateixos que denuncien l'agressió de Rússia a Ucraïna callen
davant les salvatjades de l'Estat d'Israel sobre la població palestina.
Els EUA i els seus aliats,
especialment el Regne Unit i bona part dels països de la UE, així com el Japó o
Austràlia guarden silenci davant les quotidianes matances de població civil
palestina. I els seus mitjans parlen de guerra quan no és tal sinó l'agressió
d'un exèrcit sobre una població civil.
De la mateixa
manera EUA i altres països continuen subministrant armament amb el qual es
bombardeja la població civil palestina, alhora que bloquegen a l'ONU tota
resolució de condemna a aquesta actuació criminal i genocida.
Així mateix tots
aquests països clamen al cel condemnant l’avisat atac de l'Iran sobre Israel,
que no va causar la mort de cap mort israelià. S'obliden però del previ atac
d'Israel a la seu diplomàtica de l'Iran a Síria amb més d'una quinzena de
morts. Així com els continuats atacs de represàlia d'Israel contra Líban, Síria
o l'Iraq.
Això sí la resposta
israeliana sobre l'Iran s'ha vist com una cosa normal i acceptable. I s'accepta
com a inevitable l'atac a Rafha malgrat els centenars de milers de
civils que allí estan refugiats. Mentre amb llàgrimes de cocodril lamenten la
falta d'ajuda humanitària que Israel nega a una població sense aliments, sense
aigua i sense medicines. I veiem amb sorpresa com Occident reacciona iradament
davant l'assassinat de set cooperants d'una ONG d'un conegut cuiner occidental
mentre calla davant la mort dels centenars de cooperants palestins de la UNRWA així
com de periodistes que informen de la infame invasió sionista.
Després d'això com
pretén presentar-se occident com a defensor de la llibertat en el món? Quan
dona suport sense fissures a l'actuació
d'un estat que practica l’apartheid i el genocidi de manera sistemàtica. Quan EUA veta totes les resolucions de condemna del
Consell de Seguretat de l'ONU, o quan Israel incompleix totes les resolucions
de l'ONU contra les seves actuacions il·legals des de la seva creació i insulta
aquesta organització a la qual deu la
seva pròpia existència com a Estat.
No val la doble
vara de mesurar. A molts ciutadans no ens agrada el terrorisme d'Hamàs que
perjudica la causa palestina. A molts no ens agrada el règim despòtic de
l'Iran. Però això no és obstacle per a reconèixer que els palestins estan sent
massacrats i que Israel va iniciar la confrontació directa amb l'Iran amb l'atac
a la seva legació diplomàtica a Síria.
De la mateixa forma
a Occident s'oculta deliberadament que qui va liderar l'ofensiva terrestre
contra Estat Islàmic a l'Iraq i Síria i el va derrotar van ser bàsicament les
forces iranianes liderades pel General Soleimani posteriorment
assassinat pels EUA amb els que va col·laborar en la guerra contra el DAESH.
Els mitjans de
comunicació occidentals, excepte comptades i honroses excepcionscompleixen
les línies marcades per la política dels
seus governs en aquests temes, i continuen presentant l'Estat d'Israel com a un estat democràtic
perquè fa eleccions, sense tenir en compte la discriminació que sofreix la
població àrab-israeliana i sense valorar la seva actuació en els territoris
ocupats palestins.
L'actuació dels
Estats Units i bona part dels països occidentals en el tema d'Orient Pròxim és
similar a l'adoptada en el seu moment amb la Sud-àfrica racista durant dècades.
El fet que fora un estat anticomunista era suficient per a ser acceptat en el
món occidental, malgrat l’apartheid. Van tardar molt de temps a condemnar-lo,
quan pràcticament ja estava en definitiva decadència. Ni les mobilitzacions
ciutadanes en països com Gran Bretanya o els Estats Units van canviar la
política d'aquests països que consideraven l’ANC i Nelson Mandela com a perillosos comunistes.
El mínim que es pot
exigir als governs occidentals és que si són realment defensors dels seus
ideals democràtics els defensin davant tots els governs i no siguin
consentidors d'actuacions com les d'Israel ara o la de Sud-àfrica o l'Espanya
franquista en el seu moment. Si es defensen els valors democràtics es defensen
en tot moment no sols contra els que no els hi agraden.
Els països
occidentals, encapçalats pels EUA, i els seus poderosos mitjans de comunicació
difícilment poden ser exemples de convicció democràtica. Encara queda molt a
millorar en les nostres democràcies realment existents.
El projecte polític
de SUMAR i de la seva líder Yolanda Díaz confrontarà amb la seva realitat en
els pròxims mesos. Els successius processos electorals i els seus resultats
repercutiran directament en el seu futur polític.
Una vegada
amortitzat i pràcticament en declivi el projecte de Podemos, la proposta
inicial de Yolanda Díaz va crear una certa il·lusió en el sector situat a
l'esquerra del PSOE. Ningú podia negar el rellevant paper polític de Yolanda
Díaz en el primer govern de coalició progressista per les seves consecucions i
les seves formes allunyades de les radicalitats i consignes virtuals
protagonitzades per Podemos.
Yolanda Díaz va
plantejar una aliança del conjunt de les diverses forces d'esquerres per tal d’aglutinar
tot aquest espai polític. D'entrada ja va sorgir una contradicció pendent
d'esmenar: es tractava de crear un nou tipus de formació política que unifiqués
totes aquestes formacions o es tractava d'un front de partits? Finalment el
projecte va voler aglutinar les dues coses: crear Sumar com a partit i com a
coalició de tots ells. La qual cosa ja comportava una certa confusió amb
possibles contradiccions internes.
A continuació el
projecte no es va concretar en la creació de les bases d'una organització amb
afiliació i militància activa sinó en un projecte dissenyat des de la cúspide i
on la participació individual es reduïa a un sistema de debats telemàtics
individualitzats respecte a uns documents que es presentaven des de la direcció
provisional cooptada.
Fruit de tot això
va ser un resultat no especialment reeixit amb poc més de 6.000 participants.
Això contrasta i es contradiu amb l'apel·lació del portaveu de Sumar,
Ernest Urtasun, que en el seu discurs de conclusió del procés va parlar
d'una qüestió que no es va aplicar en la pràctica realitzada “que les idees no
viuen sense organització”. I precisament la falta d'organització, tal com ja va
succeir amb Podemos, ha llastrat la creació de Sumar
S’ha de tenir clar que
Sumar no és un Podemos “bis” i que els seus plantejaments són diferents. No es
tracta de plantejaments i consignes radicalitzades i idíl·liques tan
suggeridores com irrealitzables similars a les formulades per la formació
morada, que pretenia ser la “puresa de l'esquerra”. Al contrari els
plantejaments de Sumar estan molt més arrelats en les necessitats de la gent i
tenen la voluntat d'aconseguir objectius necessaris i possibles d'assolir.
El problema de
Sumar però, és la dificultat d'acontentar les diverses peculiaritats de les
diverses organitzacions coalitzades. Totes saben que és millor anar juntes que
separades, però totes volen tenir el seu protagonisme i que es notin les seves
particularitats que són múltiples. I les realitats de les diverses organitzacions
són diferents, unes estan vinculades a un àmbit territorial determinat en el
qual volen que subsisteixi la seva particularitat, és el cas per exemple
de Comuns, Compromís o Más Madrid. Però hi ha uns altres que tenen més
estructura en el conjunt de l'estat com és el cas d'IU. I això provoca
contradiccions davant un projecte no consolidat ni prou definit on es corre el
risc de que les diverses particularitats posin fre o puguin fer fracassar el
projecte comú de Sumar com a coalició així com el de Sumar com a partit.
Sumar és un
projecte que si es consolidés en el conjunt de tot el territori podria ser útil
per a tots a nivell general i per a cadascun en el seu àmbit específic, on es
podrien establir diferents situacions en la forma organitzativa.
Però per a això cal,
en tots els àmbits, crear i reforçar l'organització. Crear nuclis de militants
en tot el conjunt del territori estatal. Nuclis de militants que tinguin una
relació orgànica amb el conjunt de l'organització de Sumar. Crear Sumar en
llocs com Galícia on s'ha demostrat que no existia realment. Perquè si no hi ha
organització no s'aconsegueixen resultats electorals en les eleccions locals ni
autonòmiques i tampoc en les generals. La història de Podemos és prou
demostrativa d'això. I no sols cal fer un important esforç, que no es realitza
de la nit al dia, per a crear organització on no existeix sinó també reforçar
on n'hi ha però que encara és insuficient, sigui el cas de Catalunya,
País Valencià, Madrid o Andalusia, on les organitzacions existents no són ni
prou fortes ni arrelades en tots els seus territoris.
O el conjunt de
Sumar i totes les organitzacions polítiques que composen l'espai es conjuren a
tenir com a objectiu estratègic la creació i reforç de l'organització i una
continuïtat directa en la seva relació amb la militància organitzada o el
projecte no tindrà futur.
Exemples com els de
BNG o EHBildu a Galícia i Euskadi són un exemple d'organitzacions
arrelades en els seus respectius espais geogràfics. Aquests són models a
seguir: organització i militància activada, la qual cosa comporta debat intern
garantit i presència organitzada. Tota la resta, fins i tot un programa
adequat, pot resultar fallit sense organització.
I l'organització
pot solucionar alguns problemes de programa, el primer el de plantejar-se tenir
subjectes prioritaris dins de la societat, com són les classes treballadores i
els sectors més desfavorits, i la relació amb els moviments sindicals i socials
que només pot donar-se realment si la afiliació política organitzada participa
dins d'aquests propis moviments i així conèixer de primera mà les necessitats
que té la ciutadania a la qual vol representar.
És en aquest sentit
que el Programa de Sumar flaqueja al no concretar de manera clara quines són
les seves prioritats i la seva relació amb les organitzacions sindicals i socials
i no posar en primer terme prioritats com les laborals i consegüentment la
necessitat de la seva relació prioritària amb el moviment organitzat dels
treballadors. Cal destacar que molts dels èxits en la popularitat de Yolanda
Díaz varen ser la seva eficaç política de potenciació del diàleg social i que
sembla haver-se refredat en els últims temps, i que en part pot venir del fet que alguns dels seus principals
dirigents no tenen la mateixa motivació que la mateixa Yolanda.
En aquests moments
polítics, molt diferents en múltiples sentits dels de l'anterior govern, Sumar
ha d'adaptar-se. Ha de mantenir la seva relació amb els agents socials,
màximament quan els suports polítics són diferents que a l'anterior legislatura,
i perquè a més l'actitud del seu soci de govern ha canviat. En aquest moment, i
m'agradaria equivocar-me, Sumar ha de tenir en compte que el seu soci està
situat en un altre estadi i que el seu únic objectiu és reforçar-se ell mateix
com a partit. El PSOE no li donarà molt joc a Sumar en el govern i menys en el
pla polític. Hem vist de manera clara l'exemple a Catalunya on
l'alcalde Collboni prefereix fer coalició amb ERC que de poc li
serveix per a fer una majoria de govern municipal abans que amb els “comuns”,
en part per l'animadversió amb Ada Colau, però no únicament. Així
mateix Illa no sembla massa partidari d'una política a Catalunya que
en principi inclogui els “comuns” amb els quals tracta d'evidenciar les seves
diferències.
A Sumar tampoc li interessa
ni li convenç una política contínua de “brega política” en el Parlament que
només comporta “soroll tòxic” i allunya els ciutadans del coneixement de la
realitat econòmica, laboral i social i de les millores derivades de l'acció
governamental.
Esperem pel bé de
la gent d'esquerres que Sumar i tot el conjunt de les forces que agrupa siguin
intel·ligents, realistes i serioses i es deixin de disputes internes i surtin a
guanyar el carrer i la ciutadania i a conformar una estructura organitzada,
militant i potent.
El discurs de presentació de la candidatura de Puigdemont com a candidat a
la Presidència de la Generalitat, té tots el continguts del que representa la
contumàcia en continuar plantejant un discurs irresponsable i basat en un
anàlisi irreal de la realitat política de Catalunya.
Tot el plantejament polític de Puigdemont i Junts és un relat de tot el que
ha passat a Catalunya des de l’any 2017 sostingut en les mentides i el
falsejament del que realment ha succeït. Des de l’inici de la descripció del
fets, és a dir la seva pròpia vergonyosa fugida per tal d’evitar ser jutjat per
la seva actuació, Puigdemont ho presenta dient “ calia protegir per damunt de tot les institucions del nostre país i
la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és
el legítim representant, de proclamar la independència “. Segons el seu discurs ell representa tota la
legalitat, amb la qual cosa resta tota legitimitat als següents Presidents i
Parlaments escollits, malgrat haver-se presentat a les eleccions.
Puigdemont fins i tot parla de “restaurar”
la Generalitat que sembla que únicament la representa ell. Realment tot el
relat que fa és una fantasia d’una ment trasbalsada o d’una capacitat de
fabulació i fantasia digna d’un “conte de
fades”. No hi ha dubte que Puigdemont sembla tenir un molt elevat concepte
de si mateix, per que sense ell sembla que res és possible. Només així és
comprensible el que diu “ Hem de defugir
de mediocritats i sectarismes, hem d’allunyar-nos de la resignació i el
derrotisme que mai han estat aliats a la causa de Catalunya, construir amb
autoestima i autoexigència, un futur compartit amb tots i cadascun dels nostres
conciutadans”. Tot això només es possible plantejar-ho des d’un cap que vingui d’un
altre món. Puigdemont i els seus acòlits de JUNTS semblen oblidar el que va
passar l’any 2017. Al setembre d’aquell
any es van iniciar un seguit d’il·legalitats portades a terme per la majoria
del Parlament que van aprovar lleis il·legals, una convocatòria de Referèndum
mancat de les mínimes garanties de legalitat i transparència, l’1 d’Octubre, i
culminant tot en una proclamació d’independència que va durar menys de 30
segons. Cal dir que el Referèndum no va tenir cap reconeixement de cap tipus enlloc.
El que va passar posteriorment faria avergonyir qualsevol que tingués un mínim d’orgull.
Malgrat haver convocat una reunió del Govern de la Generalitat, “l’honorable ” Puigdemont fuig de Espanya
amagat dins del maleter d’un cotxe, deixant el país sense President. Desprès
s’arroga el títol d’exiliat quan és un fugit de la justícia, cosa que no van
fer una bona part del seu Govern que van ser jutjats i condemnats a presó pel Tribunal Suprem.
Durant aquests anys Puigdemont ha viscut en el seu “palauet” de Waterloo,
subvencionat per lleials seguidors o creant diverses formes de recollir fons
com el famós “carnet de la República Catalana”.
Mentre a Catalunya es van viure moments molt convulsos i molt tensos amb greus incidents fins que
amb la política endegada pel Govern espanyol de progrés comandat per Pedro
Sánchez es va iniciar una política d’apaivagament, acostament i diàleg amb Catalunya
i el seu Govern de la Generalitat i que finalment amb la concessió dels indults
va aconseguir una certa normalització en la societat catalana i en les
relacions entre l’Estat i la Generalitat. Tot això al marge, i fins i tot en
contra, de la política de confrontació que Puigdemont i JUNTS van mantenir.
Ara presumiblement, si s’aprova la Llei d’Amnistia, i gràcies al perdó que
aquesta comporta sobre determinats delictes que es puguin haver produït durant el temps del procés, Puigdemont
podrà tornar en un futur proper a
Catalunya i podrà continuar amb la seva carrera política com un ciutadà més.
Però el que Puigdemont no podrà es “TORNAR-HO
A FER”. Per que el que no fa
l’Amnistia es canviar les lleis, i si ho torna a fer haurà d’afrontar
novament la persecució judicial. Cal recordar que en la Transició l’amnistia de 1977 va perdonar a condemnats
per assassinats però alguns dels amnistiats, especialment d’ETA, van tornar a
ser condemnats posteriorment per reincidir en altres fets similars.
Es a dir, Puigdemont ha de ser conscient de que torna per que la democràcia
espanyola ha decidit amnistiar-lo juntament amb un altre grapat de gent que va
ser sancionada per actes de tot tipus contra la llei durant el procés
independentista. Més li val que en la seva frivolitat no pensi que pot
reincidir.
Es per això que només des de la ignorància o la mala fe, o sobre un intent d’engany als seus
seguidors es poden tenir en compte les seves paraules en l’acte de presentació
electoral que comentem, quan Puigdemont diu als seus acòlits de JUNTS “ l’objectiu principal que ens hem de fixar és
culminar amb èxit el procés d’independència que van engegar l’octubre del 17 en
una legislatura en que precisament s’escaurà el desè aniversari del referèndum
de l’1 octubre”.
Cal dir que tota la trajectòria política de Puigdemont i de la gent de
JUNTS que li ha donat suport al llarg del temps s’ha basat en dues línies
polítiques: 1) la irresponsabilitat més persistent de dur a terme un projecte
polític que anava en contra de tot el marc polític en el que s’estava actuant;
i 2) un projecte polític virtual, es a dir totalment fora de la realitat
política en que s’estava immers. Tot això amb un mèrit innegable de crear una “faula” que proclamada
de forma constant no sols per partits independentistes, sinó reiterada a través
dels mitjans de comunicació públics del govern català i els privats afins, es
va convertir per una bona part de la ciutadania en quelcom que semblava
possible.
Desprès els fets han demostrat que ni era real, ni estava preparat. La
majoria dels propis actors ho han reconegut. Tot el plantejament del “procés” era una entelèquia, si es va
arribar a on es va arribar va ser per la pugna insomne entre JUNTS i ERC per
ser hegemònics dins de l’electorat independentista. I en definitiva tot va ser
un “farol” (com va dir la ex-Consellera Clara Ponsatí) que se’ls hi va anar de
les mans. Només cal recordar la foto del conjunt dels diputats i diputades
independentistes desprès de la “non nata” declaració d’independència també
quasi virtual. Els polítics de ERC i JUNTS feien tots cara d’enterrament, i
només estaven joiosos els irresponsables que a sobre no tenien res a perdre ni
a témer, els de la CUP.
Malgrat això Puigdemont torna a intentar vendre de forma irresponsable de
nou la política virtual malgrat fer una certa autocrítica “si no fos conscient, del desànim, la desmobilització, i la pèrdua de
confiança d’una part de la població que, esperançada a poder fer possible
finalment el somni d’un país lliure i millor, i que va respondre sempre que se
li va demanar, s´ha decebut per la nostra incapacitat”. Aquí accepta que
eren incapaços de fer real el “miratge” que era el “procés” però això no el fa
canviar de discurs. I afegeix “malgrat tot, no ens han derrotat ni tenim
només raons per lamentar-nos”, nosaltres no hem renunciat a res, ni ho farem, i
que mantenim la legitimitat i legalitat tant del referèndum com de la
declaració d’independència”. En aquest discurs es fa evident la certesa
d’aquell refrany que diu “ no hi ha pitjor
cec que el que no vol veure”.
Puigdemont i els seus sembla que són incapaços de veure la realitat en que
el “nefast procés” ha portat al
conjunt de Catalunya i la seva societat. Una ruptura interna de la ciutadania
trencant llaços de convivència de moltes dècades. Un pas enrere com a país en
tots els àmbits, econòmic, cultural, social i polític. No són capaços de veure
que la major part de la ciutadania de tots els colors voldrien ja oblidar uns
anys negatius pel conjunt del país.
Només una realitat farà
entrar en raó a Puigdemont i JUNTS, i és el fet de que actualment la realitat
política de Catalunya ha canviat en bona part i que Puigdemont i JUNTS avui no
són cap esperança ni cap realitat engrescadora per la majoria de la societat
catalana i que el seu somni hegemònic està caducat i cal esperar que es consumi
en les properes eleccions i Puigdemont se’n
adoni que el seu relat virtual, irresponsable i enganyós ja no es cap esperança
il·lusionant per a Catalunya.
La situació en els
territoris palestins és insofrible i de difícil finalització. La bretxa i l'odi
entre palestins i israelians s'han incrementat de manera potencial des dels
atemptats de Hamas i la increïble i desaforada represàlia de l'Estat
d'Israel sobre Gaza i també a Cisjordània. La brutalitat tant de l'exèrcit
israelià a Gaza com els assassinats a Cisjordània per part de colons i soldats
israelians és de tal calibre que ha comportat la denúncia davant la CPI per
genocidi i crims contra la humanitat.
No ha d'haver cap
dubte sobre la necessitat de denunciar l'acció de Hamas del 7
d'octubre, però la reacció de l'Estat d'Israel està fora de qualsevol actuació
permissible. Tots dos casos no són equiparables ni en quantitat ni qualitat.
Evidentment tots els crims contra civils són execrables, però ni el número és
equiparable, ni el causant de les morts és comparable. No és el mateix una
organització terrorista que un Estat del qual s'espera un diferent nivell
d'actuació responsable.
La situació avui
dia sembla de difícil solució. Els ànims estan exaltats i la reconciliació sembla llunyana sinó impossible.
El primer que cal
és un alto-el-foc indispensable. I una reconstrucció a Gaza de tot el mal
causat per l'agressió militar. Haurà de passar un temps per a plantejar-se
solucions més duradores. I faran falta canvis profunds en els àmbits polítics
de totes dues parts. Es precisarà per a aconseguir una situació de veïnatge
mínimament viable canviar els dirigents polítics actuals i canviar l'ambient
d'antagonisme radical existent en l'actualitat. I això comporta no sols temps
sinó actuacions d'apaivagament en totes dues parts del conflicte.
En aquest context ni el lideratge de Netanyahu ni l’ultranacionalisme sionista
són compatibles amb qualsevol tipus de solució. Es necessitaria del carisma i
la capacitat d'un nou Rabin per a aconseguir-ho, cosa que en
l'actualitat no apareix en l'horitzó israelià.
També en el costat
palestí caldria un canvi polític. Ni l'actual ANP d'Abbas ni Hamas són
interlocutors acceptables no sols per a la contrapart sinó per a la pròpia
societat palestina. Però en aquest costat sí que pot existir algú que pugui
encapçalar un canvi unitari en Palestina, i es tracta segons totes les fonts
de Marwan Barghouti empresonat a les presons israelianes.
Barghouti és
un veterà lluitador de la causa palestina i un líder amb gran credibilitat a
Palestina i en formacions polítiques tan diferents com Fatah o Hamas.
Barghouti és
un veterà lluitador de la causa palestina, empresonat diverses vegades, la
primera als 15 anys i després a l’exili durant uns anys, compleix en
l'actualitat, des de fa 22 anys, cinc condemnes a perpetuïtat més 40 anys
addicionals, sota l'acusació de ser el dirigent de la 2a Intifada (del 2000 al
2005)
En el judici es va negar a declarar i no es va defensar en el seu judici en 2004,
quan va ser condemnat per la seva implicació en cinc assassinats, ja que va
rebutjar reconèixer l'autoritat del tribunal israelià. Fora dels tribunals, va
negar les acusacions d'haver ordenat les morts.
Durant el seu temps
a la presó ha encapçalat accions de protesta com la vaga de fam en 2017 de
quatre mesos secundada per més d'un miler i mig de presos palestins de diverses
tendències. En una tribuna publicada en el New York Times va declarar que
l'objectiu d'aquesta era “posar fi als
abusos en els centres penitenciaris…Israel ha establert un apartheid judicial
que garanteix la impunitat per als israelians que han comès delictes contra els
palestins i que criminalitza la presència de la resistència palestina...Els
presoners sofreixen tortures, tractes degradants i inhumans i faltad'assistència mèdica,
alguns han mort durant la seva detenció”.
S’ha de conèixer que els palestins poden ser sotmesos a una
detenció preventiva, sense límit mínim d'edat, molts nens ho han sofert, sense
acusació formal i que pot prolongar-se de manera indefinida. Prop de 900.000
palestins, una cinquena part de la població adulta han passat durant el mig
segle d'ocupació per elles en un moment o un altre.
Prèviament en
2006, Barghouti va potenciar la signatura del “Document d'Acord Nacional dels
presos” signat per dirigents empresonats de les principals
organitzacions palestines Fatah, Gihad Islàmic, FDLP (Front Democràtic
per a l'Alliberament de Palestina) i Hamas per a garantir la unitat
palestina. El text demana la creació d'un Estat Palestí amb les fronteres de
1967, que la resistència palestina es limités a aquest territori ocupat, que
s'establís un alto-el-foc mutu i que els palestins resistissin a l'ocupació
d'acord amb el dret internacional. Es va tractar d'un text important perquè
buscava la unitat de totes les forces. I trencador perquè s'acceptava les
fronteres de 1967, renunciant a la Palestina històrica, defensant la lluita
dins dels marges del dret internacional. S'abstenien per primera vegada de
demanar l'eliminació d'Israel malgrat no reconèixer-la com a estat. Barghouti sondejava
la possibilitat de crear una política d'unitat nacional que després no va fructificar.
No sembla haver-hi
dubte que encara avui, malgrat el seu llarg empresonament Barghouti, ara
al capdavant del seu partit Llibertat, és considerat el polític palestí més
popular per sobre del President de l'ANP, Mahmud Abbas, i del líder de Hamas,
Ismael Haniyeh. Tant sondejos israelians com palestins li donen moltes
possibilitat d'imposar-se a tots dos, fonamentalment perquè el veuen com una
figura de consens, que podria unir els palestins i liderar-los pel seu carisma
i credibilitat, guanyada en l'exili, l'empresonament i el seu paper en la
Segona Intifada, per a forjar una reconciliació futura dels diferents grups com
Fatah i Hamas.
No hi ha dubte
però, que Barghouti és
clarament conscient de que res és possible sense un canvi profund i radical a
Israel. Com ja va escriure en una carta publicada en The Guardian i en la qual
assenyalava “El veritable problema és que
Israel ha triat l'ocupació en lloc de la pau i ha utilitzat les negociacions
com una cortina de fum per a avançar en el seu projecte colonial….molts
pretenen que amb receptes fracassades del passat es podria aconseguir la
llibertat i la pau” És a dir que Barghouti és pragmàtic i té
voluntat d'aconseguir un acord de pau sobre la base dels dos estats, però és
conscient que sense un canvi profund en la política i la societat israeliana
això no serà possible i el conflicte continuarà. Per això va sentenciar “hem d'unir-nos i demostrar al món que som
una força indestructible en la nostra llarga i heroica campanya, creada per la
resistència, que està iniciant una nova etapa en la història de la nostra nació".
És evident
que Barghouti i la política que representa és una esperança des del
costat palestí per a una possible solució al conflicte permanent des de 1948. I
és evident que el seu paper també és considerat pels sectors més clarividents
d'Israel com és el cas d'excap del Shin Bet, Ami Ayalon. El
mateix que ja va sentenciar que la necessitat de la pau havia d'estar basada en
un acord de les parts quan va dir “Tindrem
seguretat quan ells tinguin esperança”. El mateix Ami Ayalon va
declarar al diari Haaretz que “com
a part d'un acord global que inclogui l'alliberament de tots els ostatges, hem
d'alliberar a Marwan Barghouti, tant perquè la devolució dels
ostatges és el més semblant a una imatge de victòria (per a Israel) en l'actual
campanya de Gaza com perquè Marwan és l'únic líder palestí que pot
ser triat i dirigir un lideratge unit i legítim cap a un camí de separació mútuament
acordada amb Israel”.
Malgrat tot és
bastant improbable mentre a Israel
persisteixi un Govern com l'actual. Caldria un canvi radical en la política
d'Israel per a canviar la política de colonització i apartheid per una altra de
negociació justa i real que partís del principi dels dos estats.
És en aquest últim
context que sembla que una Palestina liderada per Barghouti pogués
encapçalar una negociació de pau i separació consensuada i que busqués de
manera pragmàtica una coexistència israeliana-palestina.
D'altra banda la
part israeliana precisaria d'un canvi en profunditat que fins al moment no
veiem. No sols pel fet del caràcter nacionalista, xenòfob i racista de la dreta
política i religiosa que té una forta implantació, sinó perquè tampoc apareix
cap dirigent ni força política que en aquests moments es plantegi un canvi de
rumb. I a més a més hem de comptar amb un fet, afegit a la història llargament
difosa pel nacionalisme sionista i que ha calat profundament en l'ideari de
bona part de la població, que és l'existència dels milers de colons
ultranacionalistes la major part d'ells en les terres pertanyents a una futura
Palestina. Aquests colons que eren uns 100.000 quan els acords de pau Rabin-Arafat,
són ara més de 800.000. El que comportaria un greu problema intern a Israel.
Pensem que els tímids acords de pau li van costar la vida a Rabin a
mans precisament d'un ultranacionalista.
És per tot això que
actualment la possibilitat de pau està molt llunyana ja que a més la
possibilitat que Barghouti sigui alliberat no és una cosa predictible
ni previsible. Especialment mentre Netanyahu segueixi en el poder, amb uns
socis que per incomprensible que sembli estan a la dreta de la ultradreta. I no
hi ha dubte que un acord amb el reconeixement de Palestina tindria un fort
impacte en la societat israeliana.
No obstant això en
aquests moments sembla que l'esperança ens porta a agafar-nos a un clau roent.
La situació en
general de la societat catalana després de la dècada “processista” és d'un
cert descoratjament i alguna cosa semblant al pessimisme i la tristesa, La
dècada passada ha deixat una forta petjada negativa en el conjunt d'una
societat dividida i fallida en aquests
anys. Catalunya no s'ha recuperat i arrossega la petjada de la situació viscuda
aquests últims anys.
Res tornarà a ser
com abans si més no per un llarg temps. La divisió social va ser molt profunda.
L'independentisme ha fracassat d'una forma definitiva, encara que hi hagi
alguns que no ho acceptin de manera pública. La idea de la Catalunya “un
sol poble” que va ser hegemònica des de la transició i reivindicada
de manera transversal ha estat enterrada pel “processisme independentista”.
Una gran part de la societat i no sols la castellanoparlant es va veure
agredida. Els insults dient “colons” o altres epítets formulats pels sectors
més agressius dels independentistes a les famílies procedents de la immigració
dels anys 50 i 60 han comportat una profunda divisió en la societat catalana.
És necessari
recordar que en la lluita antifranquista i durant la transició una gran part
dels lluitadors que reclamaven “Llibertat, Amnistia i Estatut
d’Autonomia” procedien de la classe treballadora emigrant. Només mirant
les fitxes dels detinguts antifranquistes a Catalunya es pot comprovar la
preeminència de cognoms no catalans. A Catalunya qui més es va mobilitzar per
la llibertat i l'autonomia van ser la militància de CCOO i del PSUC, i
fonamentalment treballadors i estudiants. La burgesia catalana no va ser
precisament un exemple excepte honroses excepcions d'antifranquisme. Un exemple
serveix de comprovació, en les primeres eleccions municipals una bona part,
principalment fora de les grans ciutats, dels alcaldes de la CiU “pujolista”
havien estat ja alcaldes amb el franquisme.
Una bona part de la
gent gran mobilitzada pels independentistes
era gent que mai havia fet res durant el franquisme i semblava que aquests anys
volgués fer la seva “revolució pendent”.
En definitiva
l'il·lusori procés independentista ha comportat una forta depressió social a
Catalunya i una desconfiança social entre els diversos sectors socials. Tot
això aguditzat per un fet innegable, l'elevat activisme i esforç del
“procés” impulsat i dirigit des de les institucions de govern de Catalunya
va ser en detriment de l'avanç i desenvolupament de qualsevol política
econòmica i social, la qual cosa ha comportat un important retrocés en la
qualitat de vida de la població catalana.
Catalunya en el seu moment formava part dels anomenats
“Quatre Motors per a Europa”. Els Quatre Motors era una associació de cooperació
interregional constituïda l’any 1988 entre els territoris de Catalunya,
Baden-Württemberg (BW), Llombardia i Roine-Alps (actualment,
Alvèrnia-Roine-Alps, AURA). En aquell moment els objectius de col·laboració
estaven relacionats principalment amb l'economia i la recerca així com amb
l'art i la cultura i també amb la participació activa en la construcció
europea. Avui dia difícilment podria assenyalar-se a Catalunya en aquest grup.
Catalunya sempre va
ser un model no sols d'economia avançada sinó de modernitat a Espanya en el
segle XX. En l'actualitat Catalunya ha perdut importància tant econòmica com
cultural. L'independentisme ha eliminat el cosmopolitisme reduint-lo a un pur
nacionalisme estret i arcaic.
En l'àmbit social
els governs independentistes des d'Artur Mas a Aragonés han comportat una
reducció progressiva dels pressupostos de la Generalitat en les partides
dedicades a Educació i Sanitat per posar un exemple. En l'àmbit sanitari en elPressupost
de l'últim Govern Tripartit (PSC-ERC-ICV) va dedicar un 35,51% del pressupost a
Sanitat i un 22,63 a Educació. Els governs successius van anar reduint el
pressupost en les partides socials fins a arribar al del 2022 on va dedicar a
Sanitat un 23,95% ocupant el número 16 en el rànquing de CCAA en quant a despesa
per càpita. Quant a Educació la seva despesa pressupostària va ser d'un 18,58%
ocupant el lloc 11 en el rànquing de les CCAA.
Pel que fa al pes
del sector industrial sobre el Valor Afegit Brut podem dir que l'any 2000
aquest era a Catalunya del 26,9%, mentre que en el 2019, abans de la pandèmia
havia descendit al 19,3%. En referència a l'aportació al PIB de l'Estat, mentre
que en el 2008 Catalunya va aportar el 18,42% i Madrid el 17,74%, en el 2022
Catalunya amb el 16,41% de població ha aportat el 19,01% del PIB sent superada
per Madrid que amb el 14,22% de població ha aportat el 19,44%.
Així mateix els
successius governs independentistes de la Generalitat han estat incapaços de
plantejar les propostes necessàries de futur que situessin a Catalunya al
capdavant d'alguna de les transformacions que la societat precisa. Dos
exemples, el primer el relatiu a l'impuls de les energies renovables, en el
qual Catalunya és la comunitat més endarrerida en la implantació d'aquestes
energies, tan sols un 15% de l'energia és renovable enfront de l'objectiu
d'aconseguir el 30%, mentre en el conjunt d'Espanya les energies renovables se
situen en el 50%.. El segon exemple que està d'actualitat per la sequera és la
falta de dessalinitzadores. En l'actualitat només hi ha dues a Catalunya, la
més recent va ser obra del Govern Tripartit d'Esquerres, la del Llobregat que
es va inaugurar al juliol del 2009. Aquesta instal·lació pot donar servei a 4,5
milions d'habitants i produeix fins a 60 hm³/any d'aigua Des de llavors no s'ha
fet res més. L'altra dessalinitzadora la del Tordera, de menor capacitat, està
fora de circulació i ara es pretén construir una altra de major capacitat però
amb el problema de la falta de capacitat en el territori de l'energia elèctrica
precisa per al seu funcionament.
No hi ha dubte que
el “procés” ha afectat negativament tant econòmica com socialment a
Catalunya, hem de recordar la fugida d'empreses catalanes que van deslocalitzar
la seva seu social a altres parts de l'Estat. En total més 8.700 empreses van
deslocalitzar la seva seu fora de
Catalunya.
Tota aquella
aventura duta a terme per polítics que eren conscients que tot era una aventura
il·legal i impossible, que van enganyar bona part de la població fent-los
creure que era possible, la proclamació d'independència va durar uns escassos
segons el 27 d'octubre de 2017, fins a la seva suspensió pel
propi President de la Generalitat. Tot va ser una farsa teatral
indigna.
Posteriorment es
van produir fets de tota mena des de la fugida de Puigdemont a l'estranger, la
suspensió de l'Autonomia de Catalunya per part del Govern del PP i la
intervenció de la Generalitat. En les posteriors eleccions autonòmiques les
forces independentistes van tornar a revalidar la seva minsa majoria. Després
de la condemna pel Tribunal Suprem de dirigents independentistes i el seu
tancament a la presó, van seguir anys de algarades de tota mena amb
importants disturbis pel conjunt del país, amb talls de carretera, boicot de
xarxes ferroviàries, ocupació de l'Aeroport de Barcelona, tot això estimulat
pel propi Govern i els seus mitjans de comunicació afinspúblics i privats.
Finalment va
arribar l'inici de la descompressió del “suflé” català amb l'indult per
part del Govern de Sánchez com a punt final a una etapa política desgraciada.
I ara ens trobem
amb una societat catalana refractària, dividida, amb greuges de totamena
dins de la pròpia societat, i amb poca adhesió al que fer polític. I amb un
profund i pessimista sentiment en el conjunt de la societat en totes les seves variants.
L'actual política catalana no resisteix una anàlisi de qualitat. Tots els
partits i les seves polítiques no provoquen grans motivacions, ni per part de
l'independentisme amb el seu sentiment de derrota, ni en l'altra part de la
societat no independentista que ha perdut la seva confiança en el que comporta
la creença en una superació social del temps viscut de manera traumàtica.
Ara estem immersos
en tot un debat entorn d'una possible Amnistia que afectaria persones que van
actuar de diversa forma en l'intent de canvi no democràtic, al marge de les
normes de la Constitució i el propi Estatut de Catalunya. Tot això sense que
per part dels seus responsables s'entoni públicament cap gest de disculpa per
la seva responsabilitat en els fets.
Alguns com ERC, ara en la direcció d'un Govern en minoria, han
canviat de política en la seva pràctica cap a polítiques més realistes, malgrat
que mantinguin algunes consignes, de cara al seu electorat, en les quals ni
ells mateixos creuen.
Una altra part
concretament JUNTS, partit clarament de dreta ultranacionalista, fins i
tot amb deixos xenòfobs sembla com si jugués a fer política, basant-se en un
relat de ficció totalment aliè a la realitat i com si tingués unes capacitats
d'incidir en la política quan l'única cosa que fa, per a diferenciar-se del to
més realista d'ERC, és desafiar contínuamentel Govern que ha d'amnistiar els seus dirigents, afeblint-lo i fent el
joc a la dreta del PP. Així JUNTS pretén el perdó però mantenint un
to desafiador, amb una acció política que perjudica el Govern Progressista que
impulsa l'Amnistia i que indirectament afavoreix a la dreta del PP, amb
qui JUNTS ha tingut i té una clara afinitat com a partit de dreta
econòmica i amb qui en un futur probablement pot arribar a associar-se.
És evident que en
l'actualitat a Catalunya cap partit, tampoc l'esquerra és capaç d'il·lusionar i
mobilitzar a la ciutadania. Ni el PSC amb una política ambivalent i grisa que
capitalitza en gran manera el vot orfe de C,s, i amb posicions molt pròximes als
poders econòmics tradicionals, com és evident en el govern de l'Ajuntament de
Barcelona. Ni uns “Comuns” que continuen mancats d'una definició clara
tant política com organitzativa, així com la seva ambivalent relació amb
sectors de l'independentisme. No hi ha voluntat en l'esquerra ni d'unitat ni
capacitat per a desenvolupar un projecte de futur per a Catalunya, com a mínim
no ho sembla.
En definitiva
l'actual situació a Catalunya és de ressaca amb una situació de poques alegries
en tots els àmbits, socials, econòmics o polítics. Situació que sens dubte es
tardarà anys a superar abans que pugui albirar-se una alternativa motivadora
per a aquesta societat, cansada, dividida i sumida en la depressió i el
pessimisme.
ADDENDA:
Cal ressaltar en
honor a la veritat que tot aquest procés inútil i absurd va tenir el seu llunyà
origen en una Sentència nefasta d'un Tribunal Constitucional retallant un
Estatut d'Autonomia, atacat des del primer moment per la dreta del PP i que
havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels
Diputats i validat en referèndum per la ciutadania de Catalunya. Retallada que
va provocar una profunda desafecció en bona part de la societat catalana.
No hi ha dubte que
en l'actualitat el nostre país està vivint un moment d'extraordinària
complexitat i tensió política. Aquesta situació ve prologant-se des de la
passada legislatura i determinada per una actitud absolutament radical per part
de la dreta conservadora i l'extrema dreta.
Ja en la passada
legislatura les dretes van qualificar com a “il·legítim” el Govern de coalició progressista al qual no van donar
respir ni tan sols en els temps de la pandèmia. Aquesta situació s'ha incrementat,
si això és possible, després de les últimes eleccions generals del mes de
juliol del 2023. No hi ha dubte que el PP pensava que el govern estava a
l'abast de la mà, especialment després de la seva victòria en les municipals i
autonòmiques i dels seus pactes amb la ultradreta de VOX.
No obstant això el
resultat electoral malgrat consolidar-lo com a primera força no li va donar la
capacitat suficient per tal d’aconseguir els vots suficients i conformar
govern. Malgrat això el PP va llançar la consigna de la seva prevalença per a
governarja que era la força més votada.
El PP una vegada més torna a intentar retorçar la realitat perquè s'adapti a
les seves necessitats. El suposat “constitucionalisme”
del PP el porta a ignorar que en la nostra Constitució conforma Govern el
partit que aconsegueix la majoria del conjunt dels diputats.
Això l’ha empès a
incrementar encara més que en la passada legislatura la seva oposició
vociferant, insultant i menyspreadora enfront del Govern de la nació i el seu
President Pedro Sánchez.
Les declaracions
dels representants del PP són cada vegada més altisonants, ja no hi ha
pràcticament epítets que no s'hagin utilitzat per a desqualificar la legalitat
del govern, tirà, traïdor, dictador, etc, són moneda corrent en el vocabulari
de Feijoó i els seus pupils baladrers, i superats si cap per la
caverna de VOX.
Les dretes
espanyoles estan disposades a efectuar totes les accions necessàries per a
desacreditar i fer caure al govern, i la incompetència i falta de maduresa
política de la dreta ultranacionalista de JUNTS en tot el tema
relacionat amb l'amnistia no fa més que fer-li “el brou gros” a la radicalitat de les dretes espanyolistes.
La situació a
Espanya és greu atès que no estem davant una simple brega política per un tema
concret. És possible detectar una “estratègia
de l'aranya” per part del conjunt de sectors que conformen les dretes
pàtries per a intentar per tots els mitjans fer descarrilar la legislatura i
aconseguir apartar per llarg temps els progressistes del poder polític. Es
tracta d'un procés que portem arrossegant des del mateix moment de la moció de
censura de Pedro Sánchez contra Rajoy. A la dreta espanyola sempre li ha costat
al llarg de la història adaptar-se a la democràcia. La dreta considera que el
poder, tot el poder, li correspon a ella. I no parlem només de la dreta
política.
L'actual democràcia
espanyola és fruit de la decrepitud de la dictadura franquista i de
la mobilització de la classe treballadora i de l'oposició política encapçalada
pel PCE i les CCOO. Va ser fruit d'un pacte. La dreta política es va sentir
desplaçada i pràcticament mai es va veure reflectida en els preceptes
constitucionals, aquests que el PP falsament reivindica.
Malgrat això
malgrat la pèrdua inicial del poder polític la dreta sempre ha mantingut una
hegemonia en gran part d'Estat, tant en el control de l'economia, com en la
seva influència en els aparells de l'estat, el judicial o el de les forces
d'ordre públic, així com en la majoria dels mitjans de comunicació, tant
tradicionals com moderns.
També hem
d'assenyalar que la dreta i concretament el PP ha fet un ús injust del Govern
quan l'ha ocupat. Podem assenyalar exemples concret: a) L'ús continuat de la
mentida en política tant en la Guerra de l'Iraq com en pretendre relacionar els
atemptats d'Atocha, que els va fer perdre les eleccions, que va atribuir durant
anys a ETA en lloc del “gihadisme”,
mentida efectuada des del govern i amb el suport de poderosos mitjans de
comunicació afins, els que en el seu moment van ser assenyalats com “el sindicat del crim” de la premsa; b)
La utilització d'aparells de l'Estat, com la policia o la judicatura, en
benefici propi com a partit, tant per a ocultar casos de corrupció pròpia, com
per a fomentar actuacions contra adversaris polítics.
En l’actual
situació política el conjunt de les dretes polítiques, mediàtiques tant
tradicionals com noves, bona part del poder econòmic i en aquest moment
especialment la dreta judicial, estan actuant de manera conjunta per a tractar
d'escanyar qualsevol possibilitat de continuïtat del Govern Progressista. Es tracta
d'impugnar totes les seves actuacions a tots els nivells. Utilitzant tota una
sèrie d'estratègies que apareixen perfectament coordinades, des d'una estrident
oposició parlamentària on qualsevol insult queda empetitit l'endemà. La creació
de falsos relats que no tenen res a veure amb la realitat econòmica i social
del país sostinguts des de la política i des de l'empresariat. Les continuades
mobilitzacions al carrer enfront d'una falsa realitat de ruptura de l'Estat.
L'actuació dels
poders de la judicatura que semblen actuar coordinadament per a impedir l'acció
legislativa i executiva i sempre en casual coordinació amb mitjans de
comunicació. Estranyes mobilitzacions al marge de les organitzacions
representatives, etc.
No és estrany
comprovar la gran contradicció que significa que la dreta centri tota la seva
campanya en la defensa del “constitucionalisme”
i dels diversos poders de l'Estat enfront d'un Govern que pretén segons el PP
carregar-se la Constitució i sigui l'únic partit que la incompleix en negar-se
a renovar el Consell General del Poder Judicial. Un CGPJ que per cert podria
tenir la vergonya, després d'estar cinc anys amb el mandat caducat, de no
presentar-se com a garant de la judicatura,imàxim quan només surt en
defensa dels jutges que van contra el govern i mai amb els progressistes que
demanen empara com el jutge De Prada.
Tot això sembla
perfectament coordinat en una estratègia que vol ofegar el Govern, trencar la
majoria parlamentària i intentar el que podríem catalogar com un “cop
tou” (és a dir sense sabres) per a fer caure el govern. Forta campanya
de deslegitimació del govern, política i mediàtica, confrontació del poder
judicial amb l'executiu i el legislatiu, i foment d'una campanya pública que
qüestioni el govern i no permeti veure les seves actuacions reals en favor de
la societat i dels seus sectors més desfavorits. Ordint campanyes sobre la
immigració, la delinqüència o enfrontant sectors de l'agricultura o transport amb les
polítiques de canvi climàtic.
Tot a través d'una
campanya de desgast que en aquest moment tindria el seu centre en la discussió
de la Llei d'Amnistia i el seu “momentum” en
les pròximes eleccions al Parlament Europeu on la dreta espera poder canviar la
correlació de forces que talli la bona audiència que l'actual govern té en les
institucions comunitàries, obrint un nou front contra l'actual executiu.
Un executiu que hem
de reconèixer que es troba en una certa feblesa en la seva majoria
parlamentària on hi ha especialment una força que no és progressista ni realista
i una altra en el grup mixt que sembla haver entrat en un estat de liquidació i
falta de realisme polític. Totes dues forces polítiques ja han provocat sengles
revessos a l'executiu per a satisfacció de les dretes ultramuntanes.
SUMAR va fer el seu
debut electoral de manera acceptable, amb la consecució de 31 diputats i més de
3 milions de vots, molt a prop del resultat aconseguit per Podemos en les eleccions generals del 2019.
Fins aquí la dada
positiva, posteriorment l'escissió dels cinc diputats podemitas va
desdibuixar el bon sabor de boca. Aquest
any Sumar haurà d'afrontar tota una sèrie de proves electorals, Galícia, Euskadi, Parlament Europeu i
possiblement una mica més tard les de Catalunya. Tot això alhora que afronta la
seva activitat parlamentària i de govern.
Per a fer front amb
possibilitats a tots aquests reptes SUMAR requereix “Fer Organització”. I
aquest no és un repte fàcil sinó el més difícil de tots. Perquè una organització
no es fa del no-res. No hi ha prou amb tenir un nodrit grup de professionals
amb capacitat, l'organització és molt més. Això si es volen superar les
deficiències del model organitzatiu “gasós”
de Podemos i que l’ha portat a l'actual
punt d'irrellevància com a força de futur.
SUMAR part en
principi d'un camp de joc ideològic diferent. El seu objectiu no és donar una
batalla de relat abstracte molt ideologitzat, sinó una política de “reformisme fort” basat en solucionar les
necessitats de la classe treballadora i de les capes més desfavorides, la qual
cosa a vegades ha portat a qualificarSUMAR i especialment Yolanda Díaz
de “nou laborisme”.
No obstant això per
a aconseguir consolidar el seu electorat i el seu projecte hauran d'efectuar un
esforç herculi per a crear una veritable organització que es comporti com “un intel·lectual col·lectiu”. I això
significa tenir un nucli dirigent d'altes capacitats al costat d'una
organització capil·lar que arribi al conjunt de la societat. Aconseguir-ho no
consisteix a tenir molts seguidors en les xarxes socials, que també han de
tenir-se, ni tenir molts activistes, que també, el que comporta és tenir una
militància organitzada en el conjunt de nuclis de la vida ciutadana i imbricats
en el si dels moviments sindicals, socials i ciutadans. I la militància
comporta participació en l'economia del projecte, mitjançant quotes, i sistemes
de participació i debat en la definició de les bases del projecte polític.
Crear una
organització és una tasca complexa i continuada, però és l'única manera que el
projecte guanyi en consistència en ser socialitzat i no fruit únicament d'una
reflexió de “caps pensants” per molt
valuoses i lúcides que siguin.
La militància ha de
viure el projecte polític i identificar-se amb ell. I això no és possible sense
debat intern. És necessari que a la proposta de la direcció política
s'afegeixin aspectes que puguin sorgir de les vivències i les realitats en què
està subsumida la militància.
És a dir un
projecte assentat amb arrels en la societat. De la mateixa manera que els
sindicats confederals determinen les seves polítiques a partir de la realitat
que els sorgeix de la afiliació i dels representants sindicals en els diferents
sectors laborals. Un projecte polític que vulgui romandre més enllà de les
oportunitats ha de basar-se en el contrast de les seves propostes amb la
realitat de la militància que pot plantejar modificacions o afegits a la
proposta del nucli dirigent.
L'organització ha
de constituir-se en tots aquells llocs on sigui possible i estructurar-se en
forma de “malla”, de baix a dalt, a
nivell local, provincial, autonòmic i estatal. I ha de ser una organització
viva la qual cosa només va unida a la participació ben informada. I els quadres
per a fer front a les diverses conteses electorals sorgiran precisament des
d'aquestes estructures i sotmetran la seva validesa a la decisió delsseus conciutadans en cada
tipus de contesa electoral.
Una organització mai
tindrà potencial durador si no té presència municipal o autonòmica, i sense
estar imbricada en els diversos moviments que existeixen en la societat, siguin
sindicals, socials, feministes, o de qualsevol altre tipus.
Aquest és ni més ni
menys el repte al qual s'enfronta SUMAR. L'important no és la seva Executiva ni
el grup Promotor. Ells no conformaran una organització política potent i amb
projecció de futur sense l'existència d'una massa militant que se senti
concernida en la política que es realitzi a tots els nivells i que se senti
representada per una direcció elegida en els diversos àmbits de l'organització.
És evident que
SUMAR ha de ser dues coses, un partit polític amb la seva pròpia militància i
organització el més extensa possible, i un front polític plural amb les
esquerres que no desitgin diluir-se en el projecte de partit de SUMAR.
Els partits amb
futur són aquells que tenen organització estructurada forta, tant de dretes com
d'esquerres i implantació general. Si SUMAR no vol ser flor d'una temporada com
ho ha estat Podemos ha d'evitar els seus errors, tant polítics com
organitzatius, i possiblement els seus errors polítics van lligats a la seva falta
d’una organització realment existent. Un militant no és aquell que vota en un
referèndum per mitjans electrònics, sinó aquell que participa de la vida de
l'organització i on pot exposar els seus punts de vista.
Com hem assenyalat
és una tasca difícil i hercúlia crear una organització i la història ens
demostra que és fàcil destruir-la quan no existeix o no té vida interna. És
fàcil tenir unes propostes polítiques encertades en un moment determinat però
sense estructura organitzativa tindran una vida curta. En la política realment existent una idea
política no persisteix sense la seva corresponent estructura política àmplia,
organitzada i competent inserida en el conjunt de la complexa realitat social actual.
Possiblement aquest
any 2024 es tanqui el cicle que Podemos va iniciar al 2014 amb la presentació
de Pablo Iglesias a les Eleccions Europees i en les quals sorprenentment va
aconseguir del no-res 5 diputats amb més d'1.250.000 vots. Aquell resultat va
provocar un terratrèmol polític que va propulsar la marca política de Podemos.
Pablo Iglesias i el
que va ser el nucli inicial de la formació morada va capitalitzar el
descontentament que es va aglutinar en les places espanyoles durant el 15-M de
2011 enfront de la crisi política i econòmica que va canviar les perspectives
de futur del país. Aquest moviment es va nodrir bàsicament d'una joventut de
classe mitjana frustrada davant la ruptura del que s'havien plantejat com les
seves expectatives de vida.
Aquest sentiment de
frustració en aquest sector de la societat va ser recollit per una sèrie de
professors universitaris que van anar dissenyant un plantejament teòric de
rebuig total a la situació política existent.
Aquest plantejament
va ser hàbilment explicat especialment
per Pablo Iglesias que va aconseguir convertir-se en tertulià quasi permanent
d'alguns programes populistes de polèmica en cadenes privades com la SEXTA o CUATRO.
En la primera promogut pel periodista Antonio García Ferreras en “ARV”
o en la “Sexta Noche”, així com en “Las Mañanas de la Cuatro” del grup
televisiu privat rival.
No hi ha dubte que
aquesta utilització dels programes de debat de les cadenes privades (actualment
demonitzades pel mateix Pablo Iglesias) va ser la rampa de llançament popular
de Pablo Iglesias i la promoció del seu engranatge polític. Tot això entorn
d'un grup molt cohesionat que pretenia aparèixer com a rupturista amb tota la
política existent i que qüestionava de manera radical tot el “establishment” polític i social a partir
d’arengues radicals i populistes, fruit de l'aplicació del pensament del
post-marxista Laclau.
La primera
perjudicada per aquesta aparició va ser l'organització a l'esquerra del PSOE
realment existent fins al moment és a dir Esquerra Unida la qual en aquells
moments, l'any 2014, quan s’havien de celebrar les Eleccions al Parlament Europeu tenia unes
perspectives d'aconseguir un 15% dels vots.
Les Eleccions al
Parlament Europeu, amb circumscripció única, eren la palanca que precisava la
nova formació política, la manifestació més popular de la qual era la cara de
Pablo Iglesias, que va figurar en la papereta. El resultat per a una primera
contesa electoral va ser, com hem assenyalat a l'inici de l'article positiu per
als morats. Mentre el seu més pròxim competidor IU es va haver de conformar amb
1,5 milions de vots i 6 eurodiputats. En definitiva Iglesias va tenir un
resultat amb sabor de victòria, mentre IU va aparèixer com una força en
declivi.
A partir d'aquí
Iglesias i Podemos amb un llenguatge radical que qüestionava des de
la Constitució fins a tots els aspectes de la pràctica política va plantejar de
forma molt pragmàtica el seu salt a la política nacional. Així Podemos no es va
presentar com a tal a les Eleccions Municipals de 2015. No tenia ni organització
ni quadres per a afrontar unes eleccions d'aquest tipus i va preferir juntament
amb altres forces progressistes llançar les anomenades “Candidatures del Canvi”
que de manera sorprenent van guanyar les alcaldies de Madrid, Barcelona,
València, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol. Així mateix IU en solitari
va conquerir la de Zamora.
Després d'aquestes
eleccions Iglesias i Podemos presenten com un èxit propi les candidatures
municipals i es preparen per a les generals de 2015 amb l'objectiu de “Assaltar
els cels” és a dir que el poder polític s'aconseguiria amb l'assalt a les
institucions. Amb aquest plantejament radical i populista, i amb un llenguatge
nou i desacomplexat aconsegueixen un resultat espectacular de 69
escons i més de 5 milions de vots, és a dir un 20,66% del conjunt dels vots.
Malgrat tot el PP
aconsegueix conformar govern amb el suport del C’s i l'abstenció del PSOE.
Abstenció que comportaria la dimissió de Pedro Sánchez de la Secretària General
per la seva posició contrària a aquesta. I a partir d’aquí inicia la seva
carrera des de la base per a conquistar el poder en un PSOE renovat.
Com a conseqüència
tant de la irrupció de Podemos, com de la recuperació del poder en el PSOE d'un
Pedro Sánchez renascut, al maig del 2018 Pedro Sánchez d'acord amb Iglesias
presenta una moció de censura que derroca del govern a Mariano Rajoy. I continua
la legislatura amb un PSOE que governa en minoria amb el suport de l'anomenada
“majoria de la moció de censura”.
No hi ha dubte que
una dels aspectes més positius de la presència de Podemos va ser la renovació
del PSOE sota el nou lideratge de Pedro Sánchez. Alhora Podemos comença a
perdre força a causa de les seves picabaralles internes i a la seva falta de
propostes polítiques concretes i realitzables, la qual cos l’afebleix, mentre
el PSOE es reforça en adoptar postures més d'esquerres.
A l'abril de 2019 es
celebren Eleccions Generals que guanya el PSOE que recupera més de 2 milions de
vots i 38 diputats mentre que Podemos baixa fins a 42 diputats i 14,31% de
vots. Malgrat aquests resultats no
s'aconsegueix conformar un nou govern i es tornen a convocar noves Eleccions
Generals al novembre del 2019. Durant aquesta època les divergències entre els
dirigents de Podemos s'aguditzen i alguns dirigents del nucli inicial abandonen
l'organització i altres com Iñigo Errejón conformen un nou espai
polític que pretenen més pragmàtic com és Más País. En les eleccions de
novembre del 2019 el PSOE obté uns resultats similars i Podemos baixa a 35 i
els seus vots al 12,97%.
Amb aquests
resultats es conforma el primer Govern de Coalició Progressista de la
democràcia on Sánchez ocupa la Presidència i Iglesias la Vice-Presidència
segona. Es pot afirmar que el balanç del Govern de coalició és sens dubte
positiu malgrat haver d'afrontar situacions imprevistes com la pandèmia
del COVID. No obstant això moltes de les seves consecucions es van veure poc
valorades degut als sorolls interns entre els socis amb crítiques i sortides de
to en els mitjans de comunicació, bàsicament per part de Podemos, que es
podrien haver evitat.
A tot això al març
del 2021 davant la celebració d'eleccions en la Comunitat de Madrid de manera
sorprenent Pablo Iglesias dimiteix del Govern per tal de reforçar Podemos com a cap de llista en la Comunitat.
Iglesias proclama Yolanda Díaz, que és ministra de Treball i la referent més
valorada, com a la seva successora en una actuació clarament cesarista que
ningú contesta en la seva organització.
El resultat
d'Iglesias en la Comunitat és negatiu només aconsegueix 10 electes enfront de la
majoria del PP i els 24 de Más Madrid. Al maig Pablo Iglesias abandona la
política i tots els càrrecs.
És evident que
Podem comença una època de declivi pronunciat, amb una cada cop major
desafecció dels seus inscrits i la reticència d'alguns dels dirigents del seu
nucli dur cap a la figura de Yolanda Díaz i la seva decisió de concretar un nou
projecte polític Sumar que tracta d'evitar el naufragi total del que en el seu
moment va ser l'espai d'Unidas Podemos. L'organització morada estructurada al
voltant d'Irene Montero i Ione Belarra apareix cada vegada més
afeblida, i sempre sota la supervisió de Pablo Iglesias a través del seu
projecte audiovisual Canal RED. Així doncs Podemos es veu obligat a acceptar
les condicions de SUMAR per a presentar-se a les EleccionsGenerals del 2023, la qual
cosa demostra les seves minvades forces i estructures organitzatives.
SUMAR aconsegueix
en les Eleccions Generals 31 diputats (5 d'ells de Podemos). Són quatre menys
que els que va aconseguir Podemos el 2019. I amb un 12,31% dels vots i més de 3
milions de votants per tant proper a l'aconseguit en el 2019 per Podemos.
Amb aquest resultat
la direcció de Podemos va decidir, sense consultar les bases abandonar SUMAR i passar al grup mixt,
posant tot el seu objectiu en intentar la candidatura d'Irene Montero a les
Eleccions al Parlament Europeu d'enguany.
Tot això sense dissimular atacs permanents a Yolanda Díaz i Sumar, així com al
PSOE. Iglesias ha fixat des de el seu altaveu mediàtic la seva estratègia de
cooperació amb forces nacionalistes, algunes com ERC d'escàs bagatge esquerrà,
tot sota la consigna de l'aliança de forces plurinacionals.
No sembla haver-hi
dubte que Podemos sota la direcció a distància del Dirigent “Alfa” sembla
aproximar-se al seu ocàs, els abandons continuats de dirigents estatals i
autonòmics són demostratius d'un procés de desballestament.
Podemos sempre ha estat
una organització política “gasosa”
amb activistes però amb poca militància estructurada. Sense debat, simplement
amb convocatòries de validació de l'actuació dels dirigents quan aquesta ho
considera oportú. Sense una política ni estructures clares, amb decisions
conjunturals i donant-li la preeminència a qüestions identitàries més que a les
qüestions econòmic-socials. Les seves relacions amb el moviment sindical han
estat pràcticament nul·les, amb l'excepció de la titular de Treball, i amb els
moviments socials les relacions han estat ocasionals i propagandistes.
En resum Podemos ha
tingut una concepció “adanista” de
la política, per a ells res s'havia fet fins la seva arribada, podríem dir que ha estat
políticament adolescent i sense molta capacitat d'adaptació a l'entorn, com si
fos l'entorn social el que hagués d'adaptar-se a ells, i sense capacitat
d’adaptar-se a un rol institucional.
Sense debat intern
com a organització, ja que aquesta no
existeix, al marge de les estructures directives, és com han pujat com l'escuma i han baixat de la
mateixa forma. La “nova política” ha demostrat que més que ser nova ha estat “immadura” així com incapaç d'adaptar-se
a la realitat social.
És evident que
podem criticar els grans partits per ser estructures sovint inamovibles i en
molts casos burocratitzades. Però aquests partits antics tenen alguna cosa que
l'anomenada nova política no ha tingut que és afiliats i militants, per això
partits com el PSOE i el PP tenen tanta resiliència i permanència enfront de
les derrotes. Fins i tot el PCE i IU, lluny del que el PCE va ser, tenen més
força militant i estructural que la que ha tingut Podemos.
Repetirem una
vegada més el que va dir Gramsci: “No hi ha idees sense organització”.
I Podemos avui ni té
idees ni organització i s'encamina a la seva fi de cicle
.jpg)
.jpg)
